Nova aventura d’un heroi etern
Jaume Vidal
Aventura i revolució
Corto Maltès és un personatge idealista, anàrquic, romàntic, solitari, sempre disposat a lluitar en favor de la causa més noble i justa
Mariner, idealista i aventurer. Quina és la veritable naturalesa de Corto Maltès? És mariner perquè així pot viure aventures? O el fet de ser aventurer el porta a triar l’ofici de mariner? I al fet de ser aventurer, tot anant a la recerca de quimeres, se’l pot anomenar idealisme? I quan aquest idealisme deixa a banda els tresors i el que busca és l’alliberament de les persones, podem dir que Corto Maltès és un revolucionari? Si realment no ho és, el personatge creat per Hugo Pratt s’apropa molt al concepte.
Com a creació de ficció segueix un model que es va imposar a la cultura mediàtica del segle XX: el romàntic idealista que mira d’aparentar fredor i manca de compromís amb tot allò que no són els seus interessos, molt en la línia dels herois de la novel·la negra clàssica. Però pel que fa a aquest tarannà d’home de cor tou però pell dura, la referència clara de Corto Maltès és el protagonista del film Casablanca, Rick Blaine, propietari del Rick’s Café Américain, un cabaret i sala de joc on se citen a la ciutat marroquina representants del govern col·laboracionista de Vichy, oficials nazis i aspirants a obtenir un permís per fugir de Casablanca, a més de pinxos de tota mena. Rick, com Corto, opta finalment pels ideals per damunt dels seus interessos. Fins i tot si ha de renunciar al seu gran amor. Tant Rick com Corto han fet tràfic d’armes a Espanya en plena Guerra Civil, però no per casualitat sempre al costat del bàndol republicà.
L’última referència que es té de la vida de Corto no apareix en les seves aventures, sinó en una altra obra d’Hugo Pratt: Els escorpins del desert. Ens trobem a Abissínia, el 20 de gener del 1940, el dia que estava prevista la tornada de Haile Selassié a Etiòpia. Al desert, italians i aliats s’esbatussen. I apareix Cush, un enigmàtic guerrer africà que recorda que va aprendre coses de Corto Maltès. “Les rebel·lions tenen diverses banderes, però la revolució no. Potser només hi hagi una revolució en el món, una guerra entre bons i dolents.” Cush explica que la darrera notícia que va tenir de Corto Maltès és que va desaparèixer a la Guerra Civil espanyola. “Jo també vaig lluitar-hi”, li diu un oficial de l’exèrcit del dictador Mussolini. “Sí, però ben segur al bàndol contrari”, respon Cush.
Un fusell i una flor
Si l’espanyola va ser el darrer intent de revolució romàntica, Corto també va participar, o si més no s’hi va trobar implicat, en la primera gran revolució de l’era contemporània: la Revolució Soviètica. A Corto Maltès a Sibèria, el fill d’un mariner britànic i una gitana andalusa es mou entre bolxevics, russos blancs, societats secretes xineses, aristòcrates de capa caiguda i tota mena de lladregots que tracten d’apropiar-se d’un tren carregat d’or i joies en un ambient de situació prerevolucionària, tot just quan acaba de finalitzar la Primera Guerra Mundial.
Curiosament, Corto sempre va a la recerca d’un tresor en el moment i en el lloc en què també s’hi juga el destí d’una comunitat. Corto no vol admetre-ho, però se li veu el llautó. I tots els seus contrincants saben que se la juguen amb un idealista i això els fa por perquè Corto no té els seus mateixos codis, cosa que els desarma. Corto no pot fer-hi més. La seva imatge el delata, fins i tot quan va mig conill. En un encontre amb un oficial de les forces aèries en una sauna –estem a Sibèria–, el militar li diu. “M’adono que porta una arracada a l’orella... a l’esquerra... Bolxevic? Anarquista? Revolucionari romàntic a la recerca de virginitat política a la Xina?” Corto, com sempre, fuig d’estudi i es fa el dur: “Una bona ganivetada es fa sempre de baix a dalt.”
A la mateixa història reapareix Rasputin, personatge macabre que té una relació d’amor/odi amb Corto Maltès i amb qui coincideix en molts moments de la seva vida. Aparentment, sempre hi busca el mateix, la riquesa, però a diferència del rus, el maltès, el que realment vol, és trobar-se ell mateix. Rasputin, evocador de l’inquietant personatge que intrigava a la cort del tsar, és l’alter ego de Corto Maltès però en sentit antitètic. Corto és, com Rasputin, un llop solitari. Incapaç de crear una relació estable, però tanmateix fidel als amics. Rasputin no n’és gens, ni tampoc té la capacitat de ser-ne perquè només ha estat fidel a ell mateix. El més semblant a un amic que té és Corto Maltès, encara que sempre es diguin el nom del porc.
Llibertat i anarquia
Corto Maltès es mou en àmbits com ara les lògies maçòniques, com a Faula de Venècia; societats secretes per delinquir o per assolir nobles ideals; grups de perseguits per la justícia; sectes; agrupacions paramilitars i altres organitzacions en què Corto Maltès pot detectar maldat en els que aparentment actuen amb bona intenció. I una espurna de generositat en aquells que se’ls té per uns pocavergonyes. Al món de Corto Maltès no hi ha blanc i negre tot i que ell s’entesti a pensar que sí. I així, té un punt de revolucionari perquè hi ha un enemic a batre, però també té una part de descregut perquè sovint ha comprovat la fragilitat dels ideals i ha vist com la cobdícia esguerra les bones intencions. En aquest sentit, el mariner de La Valeta és un escèptic. I aquest és el paper que li agrada representar tot i que després es juga sovint la vida pels amics i els desvalguts.
A Tango enfila cap a Buenos Aires. L’Argentina –on va residir i treballar Hugo Pratt força anys– no és un país estrany per a Corto, ja hi va viure de ben jovenet quan va conèixer els cèlebres pistolers Butch Cassidy i Sundance Kid, que es van instal·lar a la Patagònia, continuant la seva vida delictiva. I defensant els interessos dels terratinents angloamericans, que ve a ser el mateix. Quan torna a Buenos Aires, Corto Maltès recorda l’episodi i el paper dels seus vells coneguts: “Les eleccions són a prop. Al sud han estat assassinats obrers, pagesos, sindicalistes, indians i un bon nombre d’anarquistes italians i espanyols. Tot ells a la Patagònia. Abans reclutaven pròfugs de la justícia americana per a fer aquesta tasca. Avui els fugitius han esdevingut terratinents.” Aquesta referència al moviment anarquista és sincrònica amb la realitat que a Buenos Aires hi va haver una Setmana Tràgica molt similar a la que s’havia produït a Barcelona deu any abans. En totes les obres de Corto Maltès, el moviment anarquista té molt de relleu, com s’adiu a les primeres dècades del segle XX en què transcorren les aventures del mariner. De fet, el caràcter de Corto Maltès, molt refractari a la imposició de normes i jerarquies, tot i que és oficial de la marina mercant, fan d’ell un genuí personatge àcrata, més de la FAI que no pas de la CNT.
En la segona visita a l’Argentina, l’antiheroi va a la recerca d’una vella amiga que havia conegut a Venècia: Louise Brookszowyc. És morta, ha deixat una filla i la causa de la seva desgràcia és haver-se relacionat amb La Varsòvia, una entitat d’ajuda mútua que acaba sent un niu de pinxos i una organització de tracta de blanques. Com a molts altres casos, sobretot a Amèrica, tant del Nord com del Sud, moltes entitats de cooperació nascudes amb el segle XX van esdevenir grups mafiosos. Home fidel als seus afectes, no pararà fins esbrinar l’entrellat de l’assassinat de la seva amiga i, potser, mare de la seva hipotètica filla.
Un conflicte que no podia defugir Corto Maltès, no només pel seu idealisme sinó per la seva impregnació cèltica, és el d’Irlanda amb els anglesos. D’entrada, el vincle és de negocis. Corto havia venut armes a l’IRA, però torna a Irlanda en assabentar-se de la mort d’un dels líders de la lluita d’alliberament, molt amic seu.
I ben lluny d’Irlanda, a terres brasileres, Corto Maltès va participar en una altra lluita contra l’opressió. La dels cangaçeiros, bandits que lluitaven contra els terratinents. Molts havien arribat a la delinqüència a causa precisament de l’abús dels propietaris de la terra. Corto és contractat per mil lliures per ajudar-los amb el seu vaixell. Quan li proposen el tracte, diu: “Jo no crec en principis morals ni de cap mena.” Un cop més, el mariner nega la seva essència idealista.