Camina i oblida

En el primer ordinador portàtil amb estalvi de pantalla que vaig tenir hi vaig programar un epitafi aforisme de Joan Brossa: “Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.” Pertanyia al llibre La clau a la boca, que acabava de sortir el 1996. No em vaig cansar de mirar-lo mentre el món es movia neguitós, esclatava i devorava tot el que no estigués autoritzat per qui autoritza. Quan l’havia anat a veure al seu pis del carrer Gènova o al caòtic estudi del carrer Balmes, on el xou de diaris escampats per terra només quedava superat per les barricades dels balancins, amb sornegueria em deia que estàvem passant “la travessa dels trenta anys del pujolisme”. El coneixia, gaudia i patia des dels anys vuitanta. De vegades em semblava un autèntic iconoclasta, d’altres apareixia com un poeta sofisticat, un savi zen. I segurament aquesta era la gràcia del personatge: les dualitats, la complexitat, la imbricació del personatge dins la seva obra. Si l’anaves a entrevistar et donava titulars, no es mossegava la llengua i et tractava amb complicitat, una cosa en què coincidia amb la majoria dels escriptors catalans de la seva època, tan diferents de la majoria dels actuals. Apa, si li portaves la contrària o llegia alguna cosa que no li agradava, era capaç de remoure l’infern com si li anés la vida. Joan Brossa era capaç de fer-se estimar i d’esgarrapar, de considerar-te amic i enemic alhora, però mai resultava previsible, cosa que el diferenciava de la tònica social del país, de les cèl·lules noucentistes que han acabat resultant cancerígenes.

Tant ell com Arnau Puig i Joan Ponç, provinents del grup de la revista Dau al Set, van haver de patir la Barcelona grisa dels anys quaranta en què van publicar els primers números: la revolució surrealista davant les imatges de la contrareforma, el carnaval davant les processons religioses i la Setmana Santa, el joc obert, sexual i desinhibit davant les tietes Maries i la beateria. Potser d’aquesta resistència tan tenaç va destil·lar un caràcter subversiu, llibertari, profundament divertit en la mateixa expressió de la seva obra, on podia combinar una sextina o un sonet amb un poema concret o visual. Ell va mantenir-se interdisciplinari. Sabia que la poesia podia ser al teatre, a les arts plàstiques, a la vida quotidiana, a l’avorrit ensenyament tal com es planteja. Brossa ha estat una alternativa en un temps d’ansiolítics. Brossa són les lletres i els poemes visuals de la millor TV3, Brossa són les lletres enormes dels poemes del Velòdrom d’Horta, el poema Barcino de la plaça Nova davant la catedral o les petites intervencions en carrerons o les lletres del Col·legi d’Aparelladors. Brossa és el teatre que continua el seu llegat entre trucs de màgia, funcions de companyies independents i espectacles de striptease. Brossa és el públic de la Filmoteca, on encara conserva una cadira dedicada, com els jugadors de bàsquet gloriosos tenen penjades les seves samarretes als pavellons. Brossa és l’estirabot, l’insult i la mirada als ulls. Brossa és brossa, com deia ell mateix autoparodiant-se...

En un dels textos periodístics inclosos al seu volum Escrits d’estètica, el seu amic i vell company Arnau Puig ens diu que “l’obra d’en Brossa s’ha desenvolupat dintre d’una societat que encara no ha arribat als seus límits d’esgotament. En canvi, ell ja és conscient de noves possibilitats humanes de convivència. Els temes que el preocupen transcendeixen, doncs, els límits dins els quals és tolerable reconsiderar-los. Automàticament, això dona un estil literari, si, malgrat tot, es persisteix a tractar-los. Llavors l’obra d’art esdevé sibil·lina i l’expressió hi és confusa i equívoca”. Al costat d’aquesta dificultat sintetitzada per Puig trobem l’artista que connecta amb els televidents o els nens de les escoles que el poden gaudir tant com ho fan amb Joan Miró. Les dualitats obren la seva obra a través dels gèneres literaris i les arts visuals i escèniques, que ell concebia com un tot sense diferències entre una cosa i una altra. Ell mateix, però, es converteix en un gènere, en una marca, que tothom reconeix. Seria possible part de la poesia que es fa a Catalunya sense el seu llegat, especialment la de poetes com J.M. Calleja, Xavier Canals i els més joves sense el seu mestratge?

En una entrevista que li vaig fer amb Marta Ciércoles per al suplement Cultura, el febrer del 1996, quan li vam preguntar què opinava sobre la poesia que es feia aleshores a Catalunya, Brossa s’expressava de la manera següent: “Trobo que és una poesia tova i de confessionari. Una poesia que ja s’ha fet, que s’ha explicat moltes vegades, tota la seva temàtica és reiterativa i paralitzadora. Després trobo una manca d’audàcia, tenen por, fan coses molt minses. Deu ser que estem en l’època del consens.” El poeta acabava de fer 77 anys i suposo que hauria preferit el moment actual en què la gosadia implica trencar amb moltes rèmores del passat. I sobre aquells dies del cafè per a tothom i de pau olímpica, algú tan rebel com ell no tenia problema per acceptar quin havia estat el pedregar per on havia passat la seva obra: “Ara som a l’època del consens i, és clar, jo no soc el consens. Malgrat tot, veig que hi ha molta gent que em telefona i a qui interessa força la meva poesia, encara que no tingui tota la projecció que hauria de tenir. Però la va tenint. Temps al temps, que deia Nietzsche. Crec que els poetes ara van massa de pressa. Volen entrar en la història ràpidament. Fan un llibre, un altre llibre i un altre, i després, les obres completes. Ja tenen dret a entrar en la història...”

Era des d’aquesta concepció mateixa de rupturisme, però també des d’un caràcter genuïnament iconoclasta, des d’on projectava Joan Brossa les seves idees, sempre sota el paraigua d’una poesia, que, en realitat, era ell mateix. Per a Joan Brossa la poesia no tenia límits i en més d’una ocasió va declarar que no entenia les cotilles dels gèneres, l’arcaisme que representaven. En aquest sentit, els anomenats “poetes corporis” es van convertir en escultures al carrer sense que ningú els veiés com a intrusos. De la mateixa manera el van copiar els publicistes o es va convertir en un reclam televisiu quan la televisió no era el refugi d’enzes i trivialitats que és actualment. O ho era menys.

En un homenatge que un gran grup de poetes vam fer a Puig Antich i Solé Sugranyes a Sant Boi de Llobregat, la vídua de Brossa ens va cedir un poema. Una nena que hi havia jugant a la plaça em va preguntar què representava i quan li vaig intentar explicar, ella em va contestar que era un joc de taula. Al poeta li hauria encantat la interpretació.