Cinc mesos de setge

La guerra del Francès és un episodi carregat d’èpica, d’esdeveniments i personatges elevats a la categoria de màrtirs o immortals. Un d’aquests és el setge d’Hostalric. Al llarg del conflicte, la vila va patir diversos atacs, però no va caure en mans dels francesos fins l’11 de maig del 1810. El primer es va produir el 20 de juliol del 1808, amb un destacament comandat pel general Gaullus, que va intentar envair la plaça abans d’emprendre el camí cap a Girona. Un altre episodi bèl·lic es va produir el 7 de novembre del 1809, en plena ofensiva per conquerir la immortal Girona. En aquella jornada es va incendiar part de la vila i va sobresortir la figura del sacerdot Pere Xifra, que es va enfilar al capdamunt de la torre d’Ararà i des d’allà va fer front als francesos amb tot allò que tenia a mà, fossin bales, fossin pedres. Una vegada aconseguida la capitulació de Girona, els francesos van tornar a dirigir els seus esforços per ocupar la vila d’Hostalric, un punt estratègic en les comunicacions entre Barcelona i França.

El primer bloqueig es va produir el 13 de gener del 1810. Dos dies abans havien arribat a la vila més de 2.500 infants i 200 cavalls. Ben aviat, però, van ser reforçats per 3.500 soldats sota les ordres del general Mazzucchelli. En aquells moments, Hostalric era defensada per cinquanta peces d’artilleria i una guarnició de més de mil homes comandats pel governador Julian Estrada. La nit del 18 al 19 de gener es va produir la primera temptativa de conquesta. Dos dies després, els italians van aconseguir el control de la torre dels Frares, la darrera defensa avançada. Malgrat l’èxit momentani, el setge es va perllongar durant cinc mesos, en bona part perquè els francesos havien de fer front, a banda del foc que sortia de la fortalesa, a l’assetjament hostil de les partides dels pobles dels voltants, que van aconseguir trencar el setge en diverses ocasions. Com a resposta a un d’aquests atacs, el 20 de febrer els francesos van iniciar un bombardeig ininterromput que es va perllongar durant 9 dies.

Finalment, el dia 10 de maig, un enviat del mariscal Augereau va fer arribar un ultimàtum al brigadier Estrada en què se’l comminava a “la rendición de vuestro castillo” i es feia incís tant en la valentia dels assetjats com en la inutilitat dels seus esforços: “Ya lo habeís defendido bastante para vuestra gloria y la de esa valiente guarnición. Sin duda habréis perdido la esperanza de ser socorridos con víveres. Os ofrezco la misma capitulación que he ofrecido a Gerona; os doy dos horas para determinar. Si en este término no me entregais el fuerte, seréis pasado a cuchillo con toda la guarnición, sin excepción alguna.” Els encerclats van debatre llargament la resposta que calia donar. El destinatari de l’ultimàtum era partidari de pactar, sobretot tenint en compte la força de l’enemic, l’acumulació de ferits i l’escassedat de queviures. Però, finalment, es va imposar el criteri del comandant d’artilleria Baños i la majoria dels oficials, que es van decantar per intentar eludir el setge aprofitant la boira nocturna.

L’11 de maig la vila va acabar en mans dels francesos, no sense que abans més de set-cents homes aconseguissin evitar el setge i afegir-se a les tropes del general O’Donnell. Malgrat la sang i l’heroïcitat vessades, la pèrdua va generar algunes veus crítiques, com la del guerriller Bavorés, qui es lamentava que “Com estos, mil hòmens aguéssem tingut / tinc per cert que Hostalric no fóra perdut”. Fos com fos, Hostalric va pagar un preu ben alt per aquella resistència inútil. Després de cinc mesos de setge i més de 6.000 bombes llançades, la vila va quedar completament derruïda i el balanç humà va ser catastròfic. Més de 1.500 resistents van perdre-hi la vida, sobretot durant les accions del 2 i el 3 de maig; i la xifra de baixes en el bàndol dels assetjadors va arribar fins als 600, entre oficials i soldats. A banda d’aquest escenari devastat, quan van entrar els francesos van trobar 42 canons, 50 quintars de pólvora i prop d’1 milió de cartutxos. Els francesos van trigar gairebé cinc mesos a ocupar aquesta plaça estratègica, però no van abandonar-la fins quatre anys després, concretament el 3 de juny del 1814, un mes després de l’evacuació de Girona.