Acceleració poc convincent de Bieito

Bernardo Atxaga va escriure fa prop de tres dècades Obabakoak, un recull de contes que ha meravellat perquè des del seu localisme permetia accedir a unes emocions universals (com ara la nostàlgia, la por, la ingenuïtat, la fantasia o el desesper). Calixto Bieito ha volgut posar-hi la seva pàtina i aconsegueix afinar quan coincideix amb el ritme pausat però que trenca la poètica (amb tota la intenció) quan ataca amb quadres estripats o accions forçades d’una lectura sempre subjectiva però que acaben allunyant-se d’aquell univers identificat per a tots. Als 127 revolts per arribar a la imaginària Obaba (i en bicicleta) ha apostat per construir una autovia amb vehicles d’elevada acceleració.

Aquesta obra de Bernardo Atxaga no és la novel·la en què es constata la pèrdua de valors occidental que Michel Houllebeq va descriure a Plataforma i que Bieito va atrapar encertadament en una posada en escena radical i estripada al Romea, el 2007. Obabakoak respira el gust per la tradició oral que practiquen dramaturgs amb sensibilitat com Alfredo Sanzol (Delicades amb T de Teatre, per exemple). La mirada distanciada entre actor i personatge (a vegades es narra i altres es representa el conte) podria traslladar l’espai a la tradició oral irlandesa deliciosa. Però es trenca sovint amb una gestualitat sobrera, tocant-se sense entendre gairebé el motiu.

Un altre dels problemes és que la voluntat de fer-la en basc obliga els espectadors a resseguir la pantalla amb la traducció. I així es fa difícil veure l’evolució actoral. Cal recordar que Tanttaka Teatroa també va presentar al Lliure una versió d’El hijo del acordeonista en basc. La proposta seguia una trama viva. Sembla que Bieito té pànic a la lentitud, i aplica accelerades. No s’adona que també les autovies rectes, sense corbes, acaben avorrint el conductor. Llàstima.