Parla el mestre i se l’escolta

Ves per on, que en Salvador

Oliva ens ha tret un llibre

d’un discurs revelador

que tocarà a alguns la fibra,

perquè es fica amb qualsevol

que no vagi amb peus de plom

a l’hora d’emprendre el vol

sense dominar amb aplom

l’art versaire que ell manega.

Ja es veu, doncs, que és impossible

fer cap salt i buscar brega,

perquè tot el que és llegible

pot pertànyer a la poètica.

I aquí trobem el garbuix

d’aquest assaig en vers i ètica

amb cinc textos per dibuix:

una introducció en prosa,

tres epístoles en vers

i un epíleg que fa nosa

al sermó que diu, pervers,

que el pitjor mal literari

és l’enveja i la cobdícia.

És el text més lapidari

i és el fet amb més malícia.

Mentre el altres són un clam

contra els clans de la lectura

(amb noms propis per reclam),

com la ciència pura

quan guareix els mals endèmics,

aquest dona referències

dels desastres acadèmics

i les seves connivències;

per damunt de tot polítiques

i també editorials,

d’estructures monolítiques

d’interessos capitals:

els anys durs de Convergència

a qui amb la pàtria fon,

atorgant-li el dret d’essència

i oblidant tot l’altre mon;

com si la gent del país

o fos burgesa o espanyola

i formés tot el pastís

sense cap més banderola.

És, aquí, un punt elitista

i abandona en un costat

tot el matís de la llista

que, entre els diners i l’Estat,

va compartint l’estadística

dels habitants d’un país

que en el text és una mística

sense cos ni cap encís

que un decorat o un paisatge,

o un record i un cert menyspreu.

Però seria un miratge

si aquí li féssim la creu,

perquè en aquestes tres cartes

adreçades a Carner

hi ha força més que pancartes

o uns eslògans de carrer.

Hi ha un atac en tota regla

als mal lectors del poeta,

tant als vells de l’últim segle

(a qui tracta amb to burleta)

com aquells que al 2002,

perquè es veien imparables

heretant-los els favors,

van deixar com a intractables

els valors dels seus poemes

en un manifest i articles

on posa tantes esmenes

com qui repassa els versicles

a un neòfit presumit.

Tret el to de sirventès

amb què blasma els qui he dit,

sobresurt el mestre entès

que alliçona a qui es creu bo

en l’estudi i el domini

de la mètrica i el so

i a qui ha pres el determini

de fer un ofici el parlar.

No endebades l’any 80,

per fer-ne, va publicar

un llibret que encara espanta

l’aprenent a repartir

els accents entre vocals

evitant de sucumbir

als dictats més generals

dels qui fan prosa trencada.

La Introducció a la mètrica

va ventar una clatellada

a la poesia tètrica

dels estats d’emoció

escrits amb un do folklòric;

Tractat d’elocució

va resultar menys retòric

que pràctic, el 2006,

per fer de la dicció

una tonada amb encís

més que l’exposició

dels reclams de la impostura.

Molt més, doncs, que una denúncia,

sense faula ni aventura,

el llibret no és cap renúncia

que s’imposi el catedràtic;

si el fa en vers és que el poeta

domina al mestre dogmàtic

i l’abat duu a la maleta

encara el vestit de frare.

Vindicant l’assaig en vers

fa una mica com el pare

que obre el cap a l’univers

al fill jove que no gosa

sortir de casa amb el llast

que a la fi és on reposa

tot allò que té a l’abast.

Deixem dit, per acabar,

que en l’ètica que hi defensa

hi ha prou temes per parlar

com per demanar dispensa

de qualsevol prejudici:

¿la “mirada interior”

és un “silenci” propici

per poder escriure millor?

En fi, de raó n’hi ha molta:

parla el mestre i se l’escolta.