Dolça empatia

Els del Teatre Almeria segueixen estirant el fil de Flor de nit. Si fa un parell de temporades es van atrevir a fer una versió unplugged de la peça més ambiciosa de Dagoll Dagom, ara es remunten al càsting (amb la complicitat del triumvirat Bozzo, Periel i Cisquella). I és que la segona joventut de Paco Alonso als teatres de Barcelona, si hem de creure la dramatúrgia molt ben trenada, va venir gràcies a l’empenta de Manuel Vázquez Montalbán, que l’exalçava per integrar-lo en el repartiment.

Joan Vázquez, seguint amb aquest joc de nines russes cap endins i cap enfora, va intervenir en la versió minimalista de Gataro. Ara, és el protagonista d’un personatge secundari d’aquella trama original però que li hauria de donar el to, l’ambient del Paral·lel resclosit i il·lusionador alhora. Vázquez és aquest Paquito que, incapaç de triomfar a l’escola i gens motivat per aprendre de mecànic, es va deixar persuadir pel Paral·lel i tot l’artisteo. El director, Víctor Álvaro, amb el mateix actor, ha dissenyat un personatge extraordinàriament empàtic, graciós, que connecta pels porus, des de la seva primera entrada. Té un cert toc caspós però, com Oriol Genís a Qué fue de Andrés Villarrosa, li aporten una tendresa molt fina al costat de la cançó psicalíptica i el gest més barroer estirat a la chaise longue.

Paquito s’explica pels descosits. Li agrada riure’s de les seves gràcies, repetir els seus tics, expressar-se amb un andalús que s’atreveix amb el català, el castellà i l’anglès. Vázquez és un enamorat de Broadway (de fet, programa puntualment concerts homenatge als musicals dels offBroadway i, per això, es deixa anar amb un anglès que ja voldria en Paquito). I les cançons de West Side Story, degudament tensades per encabir-les en el currículum del personatges, prenen una vida molt singular. Aquest Paquito remet a les desventures d’antiheroi de Villarrosa o d’Esperança Dinamita. Recorda el somni impossibles del duet espanyol de jazz que, fugint de la dictadura, es planta a Nova York (There was a fiesta) de fa un any.

L’obra acaba sent un distret viatge per la vida d’aquest jove apassionat per l’art, que arrisca tot el que guardava sota el matalàs i a qui li surt prou bé. Però que pateix la soledat, tem per la seva mare i plora la mort del seu germà. La trama és, certament, de melodrama ensucrat, però la forma en què arriba, ben fresc, un punt desvergonyit i de veritat, atrapa l’espectador. I la interpretació musical, ben nua (amb un piano) fa que la connexió sigui directa. Al final, la prova que aquell viatge fantasiós amb primers noms del Broadway en blanc i negre és veritat. Desarma.