Música

el disc

David Castillo

Tot Oriol Perucho

Tres dis­cos, Insultó, lo mul­ta­ron y dejó de comer (1992), Zap­ping CD (1994) i Así pasan 45 minu­tos (1999) acom­pa­nyats pel DVD del docu­men­tal Oriol Perucho in memo­riam amb bonus track amb rare­ses i peces de l’Oriol en soli­tari o amb for­ma­ci­ons com Perucho’s, Tro­po­pausa, Koniec, Moisés Moisés, Bel Canto Orques­tra, Acci­dents Polipoètics i Cebos Enri­que, con­for­men la caixa que alguns dels seus amics, com el seu excom­pany a Perucho’s Oriol Pons de Vall Gin­ger i Martí Sans, han pre­pa­rat per recor­dar el mes­tre des­a­pa­re­gut a començament del 2016, amb 61 anys. També hi tro­ba­rem un lli­bret amb foto­gra­fies i tex­tos de músics, amics i peri­o­dis­tes, dis­se­nyat per Marc Valls. Fa pocs dies que la capsa es va pre­sen­tar a la Sala Apolo en un con­cert memo­ra­ble, sig­nat per la macro­banda Esca­mot Voll-Inga, en què alguns dels col·labo­ra­dors van evo­car un dels hete­ro­do­xos de l’escena under­ground, artista que podria haver estat el que hagués vol­gut, però que va deci­dir fer cas a aquest tòpic i anar per lliure. També vam poder veure el docu­men­tal de Martí Sans a la Fil­mo­teca.

Era l’Oriol un home de con­tras­tos: es podia ins­pi­rar en una peça dels Beat­les o dels Beach Boys per sal­tar imme­di­a­ta­ment a una impro­vi­sació sobre Ornette Cole­man o de qual­se­vol free, Dual i per­fec­ta­ment cons­ci­ent que l’artista ha de superar les res­tric­ci­ons acadèmiques, Perucho ens va seduir a través de la melo­dia i també de la dis­torsió. Alguns el recor­da­ran per les ban­des al marge on va tocar, però cal accen­tuar que va ser un docent, tant com a pro­fes­sor even­tual com en la pròpia vida: ense­nyava men­tre apre­nia. No li impor­tava tocar en un racó perquè tocava per a ell mateix sense cap altre con­di­ci­o­nant, tant si a la sala érem dos com si estava a petar. Així ho ha fer durant més de qua­tre dècades. El 1970 fun­dava Perucho’s i con­ver­tia el grup en una de les ban­des sono­res dels anys lli­ber­ta­ris, en què tot estava pro­hi­bit i tot, alhora, era pos­si­ble. Des d’aquests aspec­tes auto­ges­ti­o­na­ris i anti­au­to­ri­ta­ris va ges­ti­o­nar la seva obra, reful­gent i ins­pi­ra­dora, catatònica i explo­siva, plena de mati­sos.

Ha estat un acte de justícia aquest esforç del Gin­ger i del Martí per recu­pe­rar el mate­rial per­dut, un esforç que segu­ra­ment tindrà una reper­cussió escassa de públic i l’atenció dels de sem­pre, però, cre­guin-me, alguns estem ben con­tents per tenir la història aple­gada en un arte­facte d’aques­tes carac­terísti­ques. Com a admi­ra­dor de la seva ves­sant jazzística –per col·locar una eti­queta apro­xi­mada–, sem­pre he pen­sat que es va equi­vo­car de ciu­tat. Hau­ria des­ta­cat a Nova York o Berlín, però Perucho tenia també la volun­tat de ser d’aquí, de situar-se a sobre del bar Heliogàbal o en refu­gis on les seves baque­tes no moles­tes­sin gaire.

També tinc clar que tant des d’aspec­tes exclu­si­va­ment tècnics, per no dir estètics, ha estat un dels grans. La capsa que us pre­sen­tem en dona fe.

oriol perucho
4 Discos i DVD
Discogràfica:Alter Video i Optical Discs


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia