“Cal fer-se sempre algunes preguntes”

Tant Sobre el concepte del rostre en el fill de Déu com Ethica... són bons pretextos de Castellucci per fer preguntes a cada espectador. No es trobaran respostes a escena; s’han de fer contínuament. Permetre que les fractures pugin a la superfície fent vibrar la realitat a través d’imatges desestabilitzadores que apel·len al sentiment íntim com a individus. Això és teatre, vida i forma.

Déu és una idea, l’origen del pensament humà. Em refereixo a Déu com una estructura, un sistema que ens manté units i ens fa complexos, com deia l’escriptora nord-americana Flannery O’Connor. Déu és el poder de creure. Una cosa és també moltes altres coses al mateix temps. La seva idea canvia a mesura que l’home canvia amb el pas del temps.

El meu personatge representa la llum. És una figura que sembla una al·legoria, un personatge d’un conte de fades, amb el seu vestit blau i el seu estanc suspès, que veu i ho il·lumina tot; és un ésser d’una fragilitat extrema, punt perpetu de caure en el buit, però també de força extrema, perquè només un dit la sosté. Aquesta posició insegura és per a mi un personatge preciós, que s’ha de tractar amb cura, no perdre’s, no romandre en la foscor). La llum sempre és present i es renova amb la mateixa força.

Entrar a l’espai escènic és una dificultat. Cada espectador pren la forma de la silueta; passa a ser el seu contingut. Durant l’obra, aquest buit encarnarà la ment, compost per un cor de veus i uns cossos que es contornegen. El públic pot sentir part d’aquestes emanacions, ara assetjades. L’única sortida està bloquejada.

No crec que ningú tingui resposta. Confiem que durant un breu espai de temps deixi a fora la realitat i renovi la necessitat d’imaginar.