La croada de Pere el Gran

Quan hom arriba fins al coll de Panis­sars, just a ponent de la serra de l’Albera, es fa difícil no veure’s atra­pat per les seves històries i lle­gen­des. Des de temps imme­mo­ri­als, aquest indret es va con­ver­tir en la porta prin­ci­pal per tra­ves­sar els Piri­neus; i, a par­tir de l’anti­gui­tat, en el punt de con­fluència entre la Via Domi­tia, que par­tia de Roma, i la Via Augusta, que arri­bava fins a Gadir (Cadis). Encara avui, un car­tell il·lus­tra el visi­tant sobre la distància entre aquest punt i algu­nes ciu­tats roma­nes, des de Gerunda fins a Sagun­tum. El coll va tenir un paper clau des d’un punt de vista estratègic com a punt de pas; però també com a terra de fron­tera, sotmès a les dis­pu­tes inter­mi­na­bles dels monar­ques. Tot ple­gat ha donat lloc a diver­ses lle­gen­des, com ara la que recrea el pas de les tro­pes Aníbal en el seu enfron­ta­ment amb els romans. Al cap­da­munt d’un turó s’alça el cas­tell de Bella­guarda, bas­tit al damunt d’una torre medi­e­val i que durant molts anys es va con­ver­tir en una for­ta­lesa gai­rebé inex­pug­na­ble.

Es tracta, doncs, d’un espai amb història; o, més aviat, amb un munt d’històries. Però, molt pro­ba­ble­ment, la que l’ha fet més cone­gut és la bata­lla que s’hi va pro­duir el 30 de setem­bre del 1285 i que, amb el pas dels anys, s’ha aca­bat apro­pi­ant el nom del paratge. Els ante­ce­dents d’aquell xoc ens situen alguns anys enrere, quan el papa Martí IV va decla­rar una cro­ada con­tra Pere el Gran per la inter­venció del rei català en els afers sici­li­ans. El papa va acon­se­guir l’aliança de les tro­pes fran­ce­ses, mallor­qui­nes i geno­ve­ses; i després de diver­ses temp­ta­ti­ves falli­des, aques­tes van pene­trar al Ros­selló amb un exèrcit de 100.000 infants, 16.000 cava­llers i 17.000 balles­ters coman­dat pel rei de França en per­sona. El seu avenç sem­blava inde­tu­ra­ble; i, a poc a poc, van domi­nar Cas­telló d’Empúries, Girona, Figue­res, Roses, Sant Feliu de Guíxols i Bla­nes.

Però, a finals d’agost, les tor­nes es van cap­gi­rar; sobre­tot, quan Pere el Gran va deci­dir recórrer a l’auxili de l’almi­rall Roger de Llúria. L’estol de la corona d’Aragó, pro­vi­nent de Sicília, der­ro­tarà la flota fran­cesa a la bata­lla naval de les For­mi­gues, recu­pe­rant el ter­ri­tori del nord; i els fran­ce­sos, col­pe­jats per l’escas­se­dat dels sub­mi­nis­tra­ments i les malal­ties, es veu­ran forçats a empren­dre la reti­rada. Les tro­pes cata­la­nes reac­ci­o­nen de forma imme­di­ata. Segons Géraud de Frac­het, quan els ara­go­ne­sos van saber “que el rei es reti­rava amb l’exèrcit de Girona, allí van tor­nar a gran velo­ci­tat (...) i asset­ja­ren els fran­ce­sos que s’hi havien que­dat”. Men­tres­tant, els fran­ce­sos acam­pen a la Jon­quera, dis­po­sats a tra­ves­sar el coll de Panis­sars. Però les tro­pes de Pere el Gran no els dona­ran treva. Molt a prop d’aquell indret, el rei s’adreça a les seves tro­pes en un dis­curs èpic recreat per Ber­nat Des­clot i reco­llit per la his­to­ri­o­gra­fia romàntica. Segons el relat de Fer­ran Sol­de­vila, el rei va par­lar als seus sol­dats “en ter­mes de gran savi­esa i humi­li­tat” i va dir-los: “Déu ens ha fet gran honor i gràcia, no pels nos­tres mèrits, sinó per la seva pie­tat i recorda (...) com els fran­ce­sos havien entrat amb gran ale­gria a Cata­lu­nya i ara n’ixen amb gran dol i ver­go­nya”. El dis­curs reial va enten­drir els sol­dats, que van plo­rar “quan així veien el rei humil­ment i benigna par­lar”.

La tragèdia tenyirà de sang el coll de Panis­sars. El rei de França acon­se­guirà arri­bar fins a Per­pinyà, però els seus homes viu­ran un autèntic mal­son. Alguns cro­nis­tes, com ara Gui­llaume de Nan­gis, posen èmfasi en la pusil·lani­mi­tat dels ara­go­ne­sos. En canvi, un anònim des­taca que “en el trànsit del dit coll, pre­ce­dit pel fla­me­jant esten­dard reial, el rei senyor nos­tre amb els seus cava­llers i infants, amb expressió lle­o­nina llançant-se con­tra els gals, els va der­ro­tar sobre el camp, havent dei­xat de banda la con­su­eta clemència seva i dels seus”. Arri­bats a aquest punt, la des­cripció pren un dra­ma­tisme esfereïdor: “Tal era el fra­gor de les armes, les veus de plor i els laments dels gals, que sem­bla­ven cri­dar al cel i, ja que no eren capaços de resis­tir a la força dels nos­tres cava­llers i infants, aquests, fins als con­fins del cas­tell de Mon­tes­quiu ferint, matant, per­se­guint els gals, allí, per can­sa­ment, els hague­ren d’aban­do­nar.”