El món des de l’eixida

Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) és una veu poètica d’aquelles que saben obrir-se al lector oferint-li elements per pensar i per sentir, sense renunciar a una manera de dir personal i fidel a ella mateixa. Com fan els bons poetes, defuig la impostació i qualsevol propòsit d’épater; amb això, la seva poesia acostuma a desprendre un perfum de discreta autenticitat, com la de la saba que puja del bosc un dia de tardor. Premis rellevants com el Rosa Leveroni (2008) i el Carles Riba (2010), avalen aquesta feina creativa, tenaç i fecunda.

Enguany, la poeta empordanesa ha tret a la llum un llibre nou, Em dic la veu, en el qual la quotidianitat, el temps i la memòria esdevenen els punts d’ancoratge des d’on l’autora va construint un itinerari personal que, com apunta Antoni Clapés en el breu epíleg que clou el llibre, “tracta de dir l’inefable tot parlant del quotidià”. I és que, en efecte, el llibre posseeix la virtut de connectar-nos amb les veritats profundes de la nostra condició humana a partir del fet i del detall, com a Foc, on l’evocació d’una escena casolana d’infantesa es resol amb aquest pensament: “No sabíem encara / que aquell instant feliç / cremaria amb la llenya.” Hi sovintegen les referències a elements de la natura: núvol, vent, riu, glaç, blat, heura, fulles, gos, cavalls, i encara d’altres. El paisatge forneix a la poeta les eines des d’on reconèixer-se en el món i explicar-se’l; un dels textos on aquesta relació es mostra d’una manera més nítida, i també més original, és Escorça, on s’estableix una correlació entre els nens i els arbres: “I es van marcint les flors mentre els nens creixen.”

Dividit en cinc apartats, el llibre no és homogeni pel que fa a l’estructura formal, però sí coherent, en la mesura que posa de manifest l’habilitat per combinar metres diferents dins un mateix text –alexandrins, decasíl·labs, hexasíl·labs...– i que en resulti un poema perfectament eufònic sense que això afecti per a res l’exigència del contingut: “No pas el temps, m’encercla, / sinó el cos viatjant a la deriva.” O bé: “Contemplo el lloc precís on neix l’il·limitat / mentre em tenalla els peus el cor de l’heura.” També formen part del conjunt mitja dotzena de poemes en prosa. I, en un llibre on tot encaixa, tampoc no són balderes les citacions per mitjà de les quals l’autora ret homenatge a poetes com Montserrat Abelló, Palau i Fabre, Alejandra Pizarnik, Sylvia Plath, Paul Celan, Anna Akhmàtova i Joseph Brodsky, entre d’altres.

Deixem-ho clar, doncs: som davant d’un llibre de poesia d’una solidesa conceptual i formal incontestable, austerament bell, amb el qual Font ha reeixit en un dels reptes més importants de la creació artística: elaborar un missatge tan eficaç per comunicar-se com per interpel·lar els receptors. Sense abandonar l’ara i l’aquí, en el punt precís entre la contenció expressiva i l’ambició literària, els poemes d’Em dic la veu ens saben confrontar amb les grans qüestions de la vida: “És curt el meu camí. La terra és infinita.”