‘domus artis’
Jaume Vidal
Color amagat
L’estudi d’Elvira Fustero té llum zenital. No podria pintar sense la referència del cel. La natura inspira la seva obra tot i que sempre es manifesta abstracta
Quan tenia vacances dels estudis de belles arts a Saragossa, Elvira Fustero (1947) tornava a Farlete, el seu poble. Era una enamorada de la terra, la seva família tenia camps i solia agafar el tractor per llaurar-los. Quan ho feia s’adonava que aquella terra sense color dels Monegros, cremada pel sol, de conreus de secà, canviava de color quan la fulla s’obria pas per l’interior de la terra. Amagava uns colors amb molts matisos que no es podien observar sense esgarrapar-la. Tanmateix, l’energia d’aquests colors invisibles donava una especial vibració al paisatge d’aquesta comarca aragonesa. I així és la pintura d’Elvira Fustero, com la terra que la va veure créixer: tonalitats terroses, negres i, per sota, capes de colors vius que finalment són imperceptibles però que ajuden la creació a adquirir la seva personalitat.
A l’estudi d’Elvira Fustero s’arriba des d’un pati interior que es troba al seu habitatge particular, una construcció unifamiliar de dues plantes situada en un passatge de la dreta de l’Eixample barceloní. El fet d’haver-se criat en un poble no només ha condicionat l’obra sinó també la necessitat d’un espai vital ampli, com el de les velles cases rurals. S’hi passa força hores, matins i tardes, amb una disciplina també apresa en la seva infància. El seu pare era un home disciplinat, condició important per tirar endavant unes terres que exigeixen més que altres cada fruit que et donen. I també del seu pare va aprendre l’amor a l’art. “Tot i que era un home de camp, sentia molta atracció per la cultura i em va facilitar que jo pogués estudiar”, explica Fustero. “Sempre em preguntava què volia ser i mai sabia què respondre. La mare em proposava coses molt lligades amb la idea de fer diners, però jo no ho veia clar.” Va ser en llegir l’Heraldo de Aragón que va veure la llum. Un anunci de l’Escola d’Arts de Saragossa la va encoratjar. I una jove Elvira Fustero va decidir: “Això és el que vull fer.” Allà va tenir el mestratge d’Ángel Azpeitia i Jorge Albareda, entre altres.
El desig de dedicar-se a l’art no li va sortir del no res. Un dels seus grans jocs d’infància era acumular pedres, amb les quals feia construccions. Al seu taller en queda constància, d’aquesta pràctica, en les petites escultures fetes amb pedres i en les caixes plenes de fustes recollides en les llargues passejades que fa per la natura, una de les seves grans aficions.
Com es pot veure al seu taller, Fustero és de diversitats de formats. Creu que traslladar la pintura de grans dimensions a altres de més petites és un exercici d’humilitat perquè exigeix molt. “Si fas obra gran tens dificultat per fer-ne de petita, i això és una gran motivació”, explica. Li agrada la tela, però també s’apassiona pel paper, el troba un suport molt més íntim. Quan deixa el cavallet dels quadres, s’asseu per experimentar amb el paper la difícil tècnica de l’aiguada. Tinta i aigua. Tot és imprevisible i no hi ha marxa enrere. Aquest viatge a l’imprevist l’apassiona. L’art, per a Fustero, és reflexió, però també gosadia. Sovint és llança a l’aventura. Cal ser valenta.
Quan no pinta, dedica molta estona a contemplar la seva obra. No és un exercici narcisista, sinó una altra manera de treballar els seus quadres, que sovint es maregen de tant que els mou. I a més de parlar de paper i tela en l’obra de Fustero, també podem parlar de ferro. Del ferro que brilla quan entra la llum natural zenital de l’estudi. Fustero estima l’escultura, i les pinzellades orgàniques i vitals dels seus quadres tenen una paradoxal rèplica en el seu món tridimensional d’aparença molt més racional. Sovint lliga els dos mons. I en les escultures integra petits quadres en una simbiosi perfecta: la calidesa de la pintura escalfa la fredor del metall. Cervell i cor es donen la mà. També ho va aprendre del seu pare. Com ell, podia calcular la producció d’un terreny només observant i fent un càlcul mental. Intel·ligència que fa que la seva pintura abstracta parli fluidament. No és només gest i color, és també xerrar de temes tangibles com la soledat, l’esperança, la natura. Qüestions de sempre que alimenta amb la lectura, poesia sobretot. El seu estudi està farcit de llibres, reconeix la lectura com una altra de les seves màximes fonts d’inspiració. Sense llegir no podria pintar.
Però l’ingredient principal que destaca Fustero per a l’elaboració de la seva obra és la sincera dedicació. “L’art és un treball que l’hi has de donar tot; si no, et passa factura. És una mena de radiografia de l’artista en què es veu tot.”
Com en el cas de la pintura, Fustero també canvia d’escala amb l’escultura. S’atreveix en petits formats que gairebé són com objectes de taula, escultures que en dimensionar-se en gran format conserven el mateix caràcter de peces creades per encabir l’ànima dels seus posseïdors. Sovint, Fustero deixa visible el traç de la manipulació del ferro com una forma d’evocar el maridatge de la pintura amb l’escultura.
Recentment, el seu treball pictòric ha fet un nou gir. Es va poder comprovar no fa gaires setmanes en una exposició en què demostrava que la simplicitat és un complex exercici en l’art. En aquestes noves obres, l’espiritualitat, que sempre ha marcat el seu tarannà i el seu treball, es fa molt més mundana, com recordant-nos que el cel i l’infern es troben ara i aquí i que de les actituds positives només en poden sortir resultats positius.