La renúncia als judicis de valor

Hi ha disciplines, com ara la sociologia i per extensió la sociologia de l’art, que procuren evitar fer judicis de valor, mantenir allò que Max Weber va anomenar la “neutralitat axiològica”. Es tracta d’analitzar i explicar com funcionen determinades realitats socials, no de prendre partit a favor o en contra dels fets que s’estudien. Aquest és un principi metodològic assumit per molts científics socials. En un recent llibre sobre el paradigma de l’art contemporani, Nathalie Heinich demana al lector que accepti que parteix de la idea que “donar la pròpia opinió pot ser una distracció bastant irrellevant comparada amb l’alegria de poder comprendre el món”.

La crítica d’art és una activitat diferent. Tradicionalment s’esperava que el crític donés la seva opinió sobre la qualitat de l’obra que es comenta, argumentant el perquè dels seus mèrits i valors, o demèrits, si considerava que l’obra és només discreta o dolenta. Avui, però, una part de la crítica d’art sembla haver renunciat a fer aquest tipus d’avaluació. L’anomenada crítica analítica se centra a donar idees i arguments perquè el lector o el públic puguin entendre l’obra i establir un diàleg amb ella, però evitant el tipus de valoració al qual m’he referit. El text informa, descriu, interpreta, compara, però sovint evita pronunciar-se sobre la qualitat de l’obra. L’enfocament pot justificar-se per motius teòrics, tot i que a vegades també pot relacionar-se amb un cert servilisme a artistes, galeries, comissaris i institucions. Sigui com sigui, si parlem de crítica d’art, a mi m’agrada trobar-hi judicis de valor.