Al final del Temporada Alta

Tem­po­rada Alta va tan­car la seva 26 edició aquesta dar­rera set­mana plena de ponts amb una diver­si­tat d’espec­ta­cles que donen la mesura de l’excep­ci­o­na­li­tat d’un fes­ti­val amenaçat: l’IVA de les sub­ven­ci­ons que el minis­tre Mon­toro reclama, amb cinisme i poca ver­go­nya (a empre­ses i ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals sense que aques­tes tin­gues­sin constància d’haver-lo de tri­bu­tar), posa en dubte la seva con­tinuïtat.

El meu peri­ple pel final de Tem­po­rada Alta va començar al Tea­tre de Salt amb Blas­ted (Reben­tats), mun­tatge d’Alícia Gorina sobre una de les obres que la dra­ma­turga anglesa Sarah Kane va escriure des d’un lloc a frec del suïcidi que va con­su­mar quan només tenia 28 anys. Un lloc (o pot­ser un no-lloc) de dolor i de ràbia que con­ti­nua pro­jec­tant una mirada punyent, trans­gres­sora i, a vega­des, ter­ri­ble­ment lúcida sobre el món con­tem­po­rani. Blas­ted, l’obra que va reve­lar Kane l’any 1995, té com a pro­ta­go­nista un home abjecte (un peri­o­dista sen­sa­ci­o­na­lista, racista i homòfob) que es retroba amb una antiga amant (una jove extre­ma­da­ment fràgil) per reno­var-hi en un hotel la seva domi­nació abans que, com una pro­jecció ima­ginària o simbòlica, irrompi a l’habi­tació un sol­dat (o un ter­ro­rista ori­gi­nat en la pròpia con­dició de víctima) por­ta­dor de la violència i l’hor­ror del món encar­nats en la guerra dels Bal­cans. Res està fet per com­plaure i Gorina pot­ser es con­cen­tra més en la violència que en l’estra­nya poètica de Kane.

Després de la devas­ta­dora obra de Sarah Kane, vaig con­ti­nuar amb la versió que, amb una bella tra­ducció d’Albert Arri­bas, el direc­tor Pau Miró i Lluís Homar han fet del Cyrano, on també hi ha violència i guerra, però domina el roman­ti­cisme amb què Edmond Ros­tand va crear un per­so­natge ena­mo­rat que, acom­ple­xat pel seu físic, cedeix la seva veu (o, com es diu, la seva ànima) a l’home que ha enllu­er­nat la seva esti­mada: una manera de viure, i a la vegada de no viure, l’amor a través d’un altre. Si Pere Arqui­llué aca­para el pro­ta­go­nisme de Blas­ted, el Cyrano és un nou vehi­cle per al lluïment de Lluís Homar després de l’èxit de Terra baixa. Tot i que, en la nit de l’estrena, va tenir moments de gran actor, Homar pot fer que el per­so­natge creixi més dins seu i el mun­tatge pot madu­rar més. També em va sem­blar que li manca certa poètica i no emo­ci­ona com en algun moment ho ha de fer el Cyrano.

A La Pla­neta va pre­sen­tar-s’hi la versió d’Oska­ras Kor­su­no­vas de Diari d’un boig, l’obra de Gogol amb el monòleg d’un per­so­natge que no és ningú, però que s’ima­gina que pot domi­nar el món. Amb un jove actor excep­ci­o­nal, Eiman­tas Pakalka, el direc­tor lituà veu en el text de Gogol la pro­fe­cia sobre la gènesi del fei­xisme/nazisme fent-ho explícit amb la pro­jecció d’imat­ges hit­le­ri­a­nes. En la con­fusió de si el per­so­natge és víctima o botxí, ni que sigui d’ell mateix, pot sem­blar que Kor­su­no­vas força la inter­pre­tació del text. En canvi, no sem­bla estrany que, ni que sigui men­tal­ment, topi amb la Inqui­sició espa­nyola.

Final­ment, em vaig acos­tar a El Canal, on s’hi va repre­sen­tar un espec­ta­cle de l’argentí Mario Pen­sotti, Arde bri­llante en los bos­ques de la noche, que par­teix de la figura de la revo­lu­cionària soviètica i femi­nista Ale­xan­dra Kollon­tai per refle­xi­o­nar irònica­ment, a vega­des a un pas del nihi­lisme, sobre l’herència (o, de fet, la dis­so­lució i la bana­lit­zació) de la Revo­lució Russa. Amb actors esplèndids, molt d’enginy escènic, uti­lit­zant tite­lles, fent tea­tre dins del tea­tre i fins inclo­ent-hi el cinema, Pen­sotti fa un espec­ta­cle bri­llant, però pot­ser a vega­des com­pla­gut en les pròpies ocurrències. Això s’ha aca­bat. Desit­gem que fins l’any vinent.