Fresca escatologia estesa al jardí

Ramon Madaula gasta un humor cínic que, apa­rent­ment, és de baixa inten­si­tat. Sem­bla que sigui un qua­dre natu­ra­lista, d’una apa­tia insulsa, però per sota es van ten­sant les cor­des per garan­tir una peça ama­ble­ment diver­tida i alhora car­re­gada de balins con­tra la como­di­tat bur­gesa i pas­siva de la soci­e­tat mit­jana cata­la­neta d’avui. Ho fa amb un qua­dre que remet a les peces cos­tu­mis­tes d’ara fa un segle, pas­sat per la pàtina de l’actu­a­li­tat. En rea­li­tat, retrata el món més quo­tidià i cor­rent de la majo­ria d’espec­ta­dors que assis­tei­xen a la funció, amb una certa impudícia. El joc esca­tològic (les caque­tes de la Perla, els pets de l’avi, les pudors dels purins) és un magma latent que ense­nya les cos­tu­res d’una família sense gaire esma.

Jordi Bosch és un mes­tre de la comèdia i sap fer aquest per­so­natge tràgica­ment diver­tit que s’empipa per tot. Té una antagònica bri­llant amb Rosa Renom, que inter­preta la seva dona. Madaula es guarda el paper de l’artista incon­for­mista con­vençut que plana sobre el bé i el mal i que només l’evidència con­ver­tirà en un per­so­natge der­ro­tat, txek­hovià, de mala for­tuna fins i tot per pro­var d’aca­bar amb una mala entesa dig­ni­tat. Car­les Canut és un avi rabiüt, que no escolta quan no vol, que se sent sol i només troba un cert con­fort amb el net (i els seus secrets fumats) i la cui­da­dora (que amaga alguna sor­presa). Madaula, un actor que sovin­teja dar­re­ra­ment inter­ven­ci­ons en comèdies de bule­vard (d’una situ­ació quo­ti­di­ana arrenca una comèdia que es tenyeix de con­flicte social) s’ha des­ta­pat com a dra­ma­turg dar­re­ra­ment. És gat vell: sap cons­truir amb una estruc­tura ben fona­men­tada (i no com la de l’escul­tor volat...).