La darrera ‘performance’ del genial pintor Salvador Dalí

“Dalí deu estar disfrutant de l’espectacle”, expressava sorneguer

l’exalcalde Marià Lorca, a qui Dalí havia dit, baixet i a l’orella, que volia ser enterrat a Figueres i no a Púbol. Lorca feia l’observació, tot tafaner, com molts altres conciutadans seus, davant el desplegament mediàtic desproporcionat de la tarda del 20 de juliol, quan més de dos-cents periodistes esperaven l’arribada de la comitiva judicial que venia disposada a prendre mostres biològiques de les restes de Salvador Dalí. Els figuerencs saberuts havien sortit al carrer com l’alcalde de la revelació. Molts ja intuïen que el món els mirava molt atent i, per això, no van voler estalviar-se cap detall del que succeïa en aquell plató orquestrat per desig d’una pitonissa desubicada i una jutgessa passada de frenada.

Molts micròfons i massa càmeres per tan poca cosa a explicar. Des de la pujada del castell de Figueres, davant de Torre Galatea, fins a la plaça del Museu, corredisses i cops de colze per prendre la millor imatge dels agents judicials entrant a treballar. Els operaris dels tendals antidrons van tenir els seus moments de glòria. Un cop a dins, els vigilants de la veritat, atents a allò que transcendia del que no podien veure. Tothom tenia la mateixa informació: les dades que servien les escrupoloses funcionàries del Tribunal Superior de Justícia que, assegudes discretament en una terrassa del bar, camuflades deu metres rere els periodistes que vigilaven les dues sortides del museu, anaven dosificant per correu tot allò que els feien saber des de l’interior. I a dins? Dels observadors n’hi va haver que van explicar coses que no van veure. La seguretat havia funcionat i va resultar implacable fins i tot amb els forenses que anaven a treballar. Què buscaven les voluntats carronyeres que sobrevolaven la cúpula? La fotografia de les restes. Dalí, però, havia triomfat un cop més. El seu bigoti apuntava a les deu i deu, va assegurar l’endemà Narcís Bardalet, el seu embalsamador, present en l’exhumació. Ens ho vam creure. Comptats ho havien comprovat. Com ha de ser.

La desproporcionada performance l’havia provocat la figuerenca Pilar Abel, pitonissa televisiva anys enrere, quan el 2008 va començar la seva batalla legal per trobar “la veritat” i va demanar les primeres anàlisis d’ADN a un jutge basant-se en el fet que la seva mare li havia confessat que Salvador Dalí era el seu pare, fruit d’una relació quan servia com a minyona a Cadaqués. La denúncia no va prosperar fins a finals del 2016, quan la jutgessa María del Mar Crespo Yepes, del jutjat de primera instància de Madrid, va creure’s la suposada revelació de la mare d’Abel i va optar per prendre mostres de les restes de Salvador Dalí, enterrat sota la cúpula del Teatre Museu, i no, per exemple, del pare legal d’Abel.

Es disparava l’alarma a finals del 2016 i tot plegat es confirmava el 13 de juliol, quan es va conèixer la data i el fet: s’havien d’exhumar les restes mortals el dijous de la setmana següent per extreure l’ADN de les restes de Dalí, una decisió que va confirmar que tothom és igual davant de la llei, llevat que siguis d’alguna dinastia monàrquica espanyola. Els carrers de Figueres van tornar a viure el 20 de juliol una performance que hauria entusiasmat el geni del surrealisme.

L’exhumació es va consumar la matinada del dia 21 de juliol. Es van extreure mostres d’ADN dels cabells, ungles i de dos ossos llargs que es van enviar a Madrid. Cinc dies després s’agafaven mostres de la suposada filla de Dalí, i el dia 31, Abel, abans de saber-se els resultats, ja es preparava el terreny per a un resultat negatiu i posava en dubte la cadena de custòdia de les mostres, un argument que l’endemà va negar haver esgrimit i que va recuperar un altre cop quan el 6 de desembre es va saber que les proves negaven taxativament que ella fos filla de Salvador Dalí. La sentència ho va confirmar el 15 d’octubre, quan a sobre la jutgessa que havia ordenat l’exhumació va carregar les despeses judicials a Pilar Abel. Si no fos que una exhumació és sempre un atac vil i covard a la intimitat, tot plegat va resultar prou divertit, costós i ridícul.