Riure desbarrat

The Feliuettes van triomfar al Maldà fent un insòlit biopic (amb club de fans inclòs) sobre Núria Feliu. Ara treuen suc del Naranjito, s’ho curren amb el Curro i ensenyen el perfil del Cobi i, fins i tot, de la Petra. Practiquen un humor desbarrat, sense compassió pel raccord i trobant la coherència en el còmic surrealisme. En realitat, són de la família del tipus “T’imagines que...?” i que cada cop la proposta sigui més boja, més sonada, més desproporcionada. The Feliuettes juguen en aquesta clau; ara fabulen sobre les persones que es disfressen de mascotes. Ho fan amb la solvència d’un domini de la veu i d’una capacitat de superar el ridícul. Martí Torras torna a mirar de controlar aquesta capacitat de desbarrar de les actrius per canalitzar una trama prima, suficient perquè el públic no es perdi.

Aquesta broma tan superada de tanta lògica troba un fèrtil suport en les cançons, els anuncis i l’univers dels anys 80 i 90, que és d’on surten les mascotes i també la infància i adolescència de la majoria dels espectadors d’avui. Els més joves poden connectar per aquest món de no posar límits a res. I els seus pares i tiets, per reconèixer calaixos de la memòria que feia anys que estaven tancats. És un humor que combrega amb l’absurd i la farsa de l’Oh my God, Barcelona dels de Bratislava (hi ha actrius que coincideixen amb les dues companyies) o dels Balnearis Maldà (Identitat, Educació, Poder) d’Els Pirates.