cultura

des del jardí

vicenç pagès jordà

Una obra monumental

AA mitjans dels anys setanta, en plena dictadura i sense les facilitats que brinda internet, Roig va viatjar, es va documentar i va escriure una obra monumental i perdurable

Una de les raons per les quals el lli­bre més relle­vant de Mont­ser­rat Roig (1946-1991) és Els cata­lans als camps nazis és perquè resulta irre­pe­ti­ble, ja que la majo­ria d’aquells tes­ti­mo­nis de pri­mera mà s’hau­rien per­dut si ella no els hagués reco­llit. A mit­jans dels anys setanta, en plena dic­ta­dura i sense les faci­li­tats que brinda inter­net, va viat­jar, es va docu­men­tar i va escriure una obra monu­men­tal i per­du­ra­ble. Avui en dia, quan l’ado­lescència es pror­roga de manera inde­fi­nida, sobta que acabés el lli­bre als trenta anys, i que men­tre l’escri­via tingués el segon fill. L’any següent, quan es va publi­car, Mont­ser­rat Roig va obte­nir el premi Sant Jordi amb la novel·la El temps de les cire­res. Men­tres­tant, tre­ba­llava com a peri­o­dista i encara tro­bava temps per impli­car-se en movi­ments soci­als.

Els cata­lans als camps nazis (ara recu­pe­rat per Edi­ci­ons 62) està escrit en uns anys en què el des­co­nei­xe­ment sobre la depor­tació era gene­ral. La feina de Mont­ser­rat Roig va ser pio­nera, tant en ter­mes estadístics i històrics com en l’àmbit per­so­nal. Aquells depor­tats no només havien vis­cut un infern, sinó que després de la guerra no havien pogut tor­nar a casa, ni havien rebut mos­tres de soli­da­ri­tat del seu país. Al camp de Maut­hau­sen, on van per­dre la vida les dues ter­ce­res parts dels depor­tats, els repu­bli­cans duien el tri­an­gle blau dels apàtri­des perquè el fran­quisme els havia aban­do­nat a la seva sort. Com escriu Rosa Toran a la intro­ducció del lli­bre: “Reco­llir veus, guiar-les i res­pec­tar els silen­cis reque­ria altes dosis de sen­si­bi­li­tat, per­sistència, tacte, paciència i fle­xi­bi­li­tat”. Neus Català ho va reconèixer: “Mont­ser­rat Roig és la per­sona que més ha sabut treure no sols el que era, que ningú s’ho pot ima­gi­nar, sinó també el que sentíem. Ella va arri­bar a com­pren­dre el que havíem patit”. No és estrany que, en una carta reco­llida en el lli­bre, Mont­ser­rat Roig reco­ne­gui que somi­ava sovint cre­ma­to­ris i cadàvers.

Un dels tes­ti­mo­nis més esti­mats per Mont­ser­rat Roig va ser el del man­resà Joa­quim Amat-Pini­e­lla, autor de la novel·la K.L. Reich, que va morir men­tre ella escri­via el lli­bre. En una carta que li va adreçar, Amat-Pini­e­lla li dema­nava “que la feblesa i la bona fe no us facin a vosal­tres el mal que ens van fer a nosal­tres”. La bona fe de Mont­ser­rat Roig és inqüesti­o­na­ble, i costa no veure-la com una vir­tut. En canvi resul­ta­ria fora de lloc par­lar de feblesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.