El cony de la Vagina Dentata Organ

La pro­posta estètica i musi­cal de Jordi Valls amb la seva Vagina Den­tata Organ sem­pre ha superat les expec­ta­ti­ves. Deu anys després de l’home­natge a Enrico Tose­lli que va repre­sen­tar Music For The Blind, l’inquiet i inclas­si­fi­ca­ble artista de Gràcia ens ofe­reix 40 minuts seguits d’aplau­di­ments sota el títol Irene’s Cunt, amb el subtítol Ero­tic Mas­ter­pi­ece. A tri­bute to Louis Ara­gon. L’ovació m’ha recor­dat l’inici del sen­sual The Per­pig­nan Killings (2002) o les cam­pa­na­des con­ti­nu­a­des del cele­brat The Great Mas­tur­ba­tor (2004) per no par­lar de l’acci­den­tat viatge motor d’Un chien cata­lan, ara farà un quart de segle.

Irene’s Cunt és un implícit home­natge a Louis Ara­gon i a la seva nou­ve­lle sur­re­a­lista El cony d’Irene, un tri­but que el dis­se­nya­dor Marc Valls ha por­tat, així mateix, simu­lant les por­ta­des ver­des de les pri­me­res obres de William Bur­roughs. Els ger­mans Valls ho han col·locat, a més, dins un sobre pla­te­jat remar­cant que es tracta d’un pro­ducte per a adults i de fabri­cació del Regne Unit i Cata­lu­nya. Fun­da­dor i intro­duc­tor del punk, Jordi Valls ha man­tin­gut una vin­cu­lació amb el sur­re­a­lisme i mai no s’ha estat de mos­trar l’admi­ració per Dalí, Bre­ton, Duc­hamp, Ray i Buñuel, entre altres. Ara li toca el torn a un dels fun­da­dors del movi­ment amb aquest cony evo­ca­dor i aplau­dit. Què dir d’aquest fill bas­tard del sur­re­a­lisme en un país mar­cat per les bala­des trèmules, infaus­tes i vis­co­ses de Llach i com­pa­nyia? Com sobre­viure a l’acu­mu­lació de tie­tes, ramo­ne­tes i vam­pirs de dife­rent fili­ació? Què dir d’un nou opo­si­tor als putre­fac­tes, peluts i pede­ras­tes? Sim­ple­ment sumar-nos a les pal­mes, a aquesta rumba de la ima­gi­nació que no cessa, per­pe­tu­ada més enllà dels noms dels per­so­nat­ges esmen­tats.