L’ofici té benefici

Antonio Hervás Amezcua (Baeza, Jaén, 1951) és un defensor de l’ofici. No com a ortodòxia que dicta una manera rígida de fer les coses, sinó, ans al contrari, per poder explorar molt més les possibilitats que li donen disciplines com la pintura, l’escultura i el gravat. Sobretot la tècnica del gravat, que és una de les seves especialitats, a què dedica força hores per divulgar-la al seu taller de Gavà, població on va arrelar després d’arribar des d’Andalusia amb només 16 anys. Gavà acull la Fundació Hervás Amezcua, dedicada a la promoció i didàctica de l’art i la literatura a partir d’un fons de la seva obra. “No soc dels que pensen que l’ofici treu genialitat. L’ofici en el camp artístic va ser menystingut durant molts anys, però crec que quan tens coneixement pots pintar lliurement. L’ofici et dona ales, i això et permet somiar.”

L’exercici de l’ofici representa aprenentatge previ. Cada any, Hervás Amezcua organitza els Tallers Xavier Nogués, un exercici d’experimentació amb diferents tècniques de gravat que organitza la fundació que porta el nom de l’artista i la Fundació Xavier Nogués. Des de fa cinc anys tenen com a fil temàtic l’obra i la figura de Xavier Nogués i l’objectiu d’intercanvi d’experiències entre artistes de procedència diversa, sota el mestratge d’Hervás Amezcua. Aquesta darrera edició ha estat dedicada a El giravolt de maig, una opereta còmica en un acte, estrenada l’any 1928 amb música d’Eduard Toldrà i lletra de Josep Carner. Xavier Nogués va ser l’autor de les escenografies i els figurins d’aquesta obra. Tota aquesta experiència de cinc anys ha estat recollida a l’exposició Entintats, a la Biblioteca Municipal de Gavà Soler Vidal, que es pot veure ara.

Però, a banda de la tasca didàctica i d’experimentació en el gravat, Hervás Amezcua té una intensa trajectòria com a pintor. Una obra que ell qualifica de “narrativa”. L’artista diu: “Necessito un relat per pintar.” Però aquesta valoració pot també ser qüestionada. Molts dels seus paisatges podrien passar, malgrat la interpretació de la pròpia obra, com a abstracció. En tot cas, els seus paisatges són onírics, d’una evocació que per formes i tonalitats cromàtiques bé podrien ser escenaris d’arcaiques llegendes nòrdiques. Potser per això la seva obra ha tingut força acceptació al nord i al centre d’Europa, sobretot a Alemanya i també a Islàndia. Curiosa expressió en un artista que per naixença i vivència és plenament mediterrani. “Al nord d’Europa sempre m’he sentit molt ben acollit, m’he trobat com a casa per la connexió amb la meva obra.” La seva relació amb el paisatge ha estat molt intensa. De fet, la seva necessitat de pintar va néixer del contacte amb la naturalesa en apuntar-se a la Unió Muntanyenca Eramprunyà, que també va representar, de jove, la coneixença del país. La necessitat d’estructurar la seva obra a partir d’un relat té molt a veure amb les seves fonts d’inspiració. A més del paisatge, la literatura, sobretot la poesia, és el seu motor creatiu. Són molts els llibres i les carpetes d’obra gràfica que ha publicat, com ara A través del somni, conjunt de quatre gravats, poetitzats per Carles Duarte. A més de la poètica, la narrativa històrica, que des de la ficció evoca el passat, és també una de les aigües que reguen el jardí artístic de l’artista en què també s’instal·len obres tridimensionals. La passió per inocular ànima a tota mena de materials porta Hervás Amezcua a l’escultura. A Viladecans hi trobem una de pública, el monument a la pagesia.