Teatre

Cultura

Cauteritzar l’escena amb Sarah Kane

El TNC tradueix les obres completes de l’autora, fent-ho coincidir amb les funcions de ‘Blasted’

Kane va eliminant el valor dels personatges
Una ferida es pot curar amb una altra ferida

Sarah Kane és una autora d’aparença dura (cabells curts, mirada penetrant) però somriure dolç. Ho assegura Jordi Prat i Coll, un dels traductors de les obres d’aquesta dramaturga que va fer bocins la tradició del teatre britànic amb una forta càrrega de teatre del dolor, mostrant a escena la crueltat. Tot i la seva curta trajectòria (va estrenar Blasted amb 23 anys i als 29 aconseguia posar fi a la seva vida, després de diversos intents i internaments a psiquiàtrics) va reivindicar la violència a escena com a mètode per cauteritzar la ferida. Aquesta acció, que salvaria moltes vides en la II Guerra Mundial (molts dels morts de la I Guerra Mundial van ser a conseqüència de la infecció de les ferides de bala) cremava la zona ferida per evitar la gangrena. Sarah Kane, amb una maleta d’experiències turmentadores des de la infància, entenia que calia mostrar el dolor per assumir-lo. I després poder reconciliar-s’hi. En part, és l’opció que pren a Blasted. I també la de Psicosi 4.48 quan, en l’última alenada del personatge suïcida crida “per favor, obriu les cortines”.

Potser la primera sorpresa és descobrir que Sarah Kane va començar a escriure, empesa pel Royal Court. Ella, en realitat, se sentia més motivada a la direcció i la interpretació. Però ja el seu primer text va resultar ser incendiari. Si la crítica de l’època la va crucificar sense gaires contemplacions, firmes respectades per la cartellera com Harold Pinter la van beneir com a teatre cauteritzador. Xavier Albertí (actual director artístic del TNC) va ser el primer que va presentar Kane a Catalunya i a l’Estat espanyol, al 2001. Feia dos anys de la seva prematura mort. Albertí admet que Kane aprofundeix en el dolor amb cruesa però no admet que sigui un vòmit irreflexiu. La posada en escena, que es pot veure aquests dies a la Sala Petita del TNC, sota la direcció d’Alícia Gorina, hi ha implícita la violència però sense necessitat de fer explicita la sang, les bales o els crits. Per a Albertí, el teatre de Kane té una profunda reflexió i planteja que cal abordar el dolor de la societat amb un altre dolor, simbòlic, que és el que transporta a l’escena “per a curar-la”.

Kane trenca amb un teatre tradicional, un punt benestant. Blasted arrenca en una relació de parella desigual: un home d’edat madura entra en una cambra d’hotel amb una joveneta, que domina. Ell se sap malalt de mort, amb un càncer que li tenalla els pulmons i episodis de punxades al ventre per l’abús de l’alcohol. És una situació angoixant però que beu del teatre de relacions. La guerra de Bòsnia va esclatar durant l’escriptura de l’obra. I això la va obligar a preguntar-se per què es preocupava d’una situació tan burgesa, una relació d’amor desigual, quan a Europa es permetia la violència i l’extermini indiscriminat. Per això va fer entrar la guerra a l’habitació i va comprendre que la situació de domini i abús de Bòsnia ja hi era latent en l’escena d’arrencada (i en dosi personal). Amb l’aparició del soldat, va poder convertir el botxí en víctima i la primera víctima en una mena de supervivent sense ànima, que flota per sobre del bé i del mal. És la seva sensació de bondat, d’estima per l’home que la va maltractar, que insinua la ferida cauteritzada.

Sarah Kane Obres Completes (Arola Editors /TNC) es va presentar dimarts a la tarda a la Llibreria Laie. A més d’Albertí també hi eren presents Albert Arribas i Jordi Prat i Coll. Arribas ha traduït Rebentats, Skin (el guió d’un curtmetratge)i La psicosi de les 4.48. Prat i Coll s’ha encarregat de L’amor de Fedra i Purificats. Ànsia és una traducció d’Ernest Riera (és la que va fer servir Albertí per presentar el seu muntatge). Sarah Kane, recordava fa unes setmanes la directora Alícia Gorina, ha tingut molt menys ressò a Catalunya del que es mereix. Tot i això, a la tardor del 2015 es va presentar el monòleg de Psicosi de les 4.48 amb Anna Alarcón, dirigida per Moisès Maicas i amb traducció d’Anna Soler Horta també a les llibreries (Rdit. Lleonard Muntaner) que dimarts va voler ser com a una espectadora més a la presentació del llibre).

Arribas considera que el text de Kane “és molt fàcil de llegir en anglès, però molt difícil de traduir al català” perquè està carregat de referències a la tradició teatral i al seu teatre que utilitza “per pervertir, per qüestionar tot èticament”. Una curiositat: Kane nomena Tinker el maltractador de Purificats, és el nom del crític de la premsa conservadora que va ser més furibund amb l’estrena de Blasted.Kane, segons Arribas, qüestiona quina és la funció del creador davant dels horrors. Skin, per la seva banda, “és un contramirall” de la proposta de Blasted.: és la víctima que es relaciona amb el maltractador feixista que acaba planyent-se consolat pel qui hauria de fugir-hi per no ser atacat.

Prat i Coll admet que els creadors senten una certa atracció per la violència. Sarah Kane anirà desfent la història dels seus personatges per acabar expressant sentiments, sensacions dins del cervell. Fuig del realisme per traslladar l’escena a un essencialisme radical. A finals dels anys noranta, hi havia altres autors que també presentaven un teatre cru, sense filtres, que avui de’ls coneix per In your face (directe, a la cara). liderat per Kane o Mark Ravenhill i també Simon Stephens (Pornografia, que aquests dies es pot veure a la Farinera del Clot, n’és un bon exemple, tot i que escrit una dècada després). Però Prat i Coll triaria un subtítol que competia amb el d’In your face, el de Blood and sperm (Sang i esperma).

En tot cas, Kane manté una evolució en la seva escriptura coherent: va eliminant els personatges. Així a La psicosi de les 4.48 (l’hora que es considera crítica pels depressius perquè deixen de fer efecte els fàrmacs i és quan es reactiven les ànsies del suïcidi) “hi ha molts jo possibles”. I també molts tu/vosaltres (donat que en anglès el You val com a segona persona del singular i del plural). La protagonista es relaciona amb una metgessa que vol salvar-li la vida, però que la dificulta alhora, per una relació professional que acabarà sent malaltissa. Albertí va representar Ànsia, una peça en què ja han desaparegut pràcticament els personatges (ja no els posa nom, tot i que encara es pot reconèixer). El director no va trobar actor que volgués assumir el complex paper de pare, A. El va acabar fent ell mateix perquè no podia endarrerir-se l’estrena de Sitges: “És el personatge pel qual he rebut més cartes d’agraïment”. Sorpresa. Després de la ferida, ve la curació.

Kane, lúcida i turmentada, tenia raó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.