Dones apoderades

Dones que sentencien, que trenquen les convencions formals amb l’home o que es revelen (circumstancialment) amb un poder moral i polític major. Un viatge saludable i necessari.

‘Les noies de Mossbank Road’

a Sílvia Munt ha plantejat una escena molt neta, despullada. És un melodrama contemporani: permet identificar molt bé aquesta frescor i ingenuïtat de les estudiants universitàries que es posen a prova soles davant la vida. I aprenen a aixecar-se de cada embat de vida que les tomba. Un altre dels seus valors és el treball de Marta Marco (El meu nom és Rachel Corrie, L’espera), Cristina Genebat (Boscos) i una sempre versàtil Clara Segura (La treva, Conillet, Bodas de sangre). Les tres revelen tres arquetips d’estudiants, tres maneres d’entendre la vida i la convivència en un pis on es viu de tot, des de les ganes de reivindicar-se com a dones lliures i autònomes però percebent que el sistema social les recol·loca contínuament a la casella de sortida. La satisfacció de veure com van superant i enfortint l’amistat es trenca de cop amb uns cruels girs dramàtics. Sacsegen el públic. L’obra aprèn a redimir sempre. En cada escena. Per això, tot i el drama, el públic surt amb un somriure reparador. Ha compartit una intimitat ficcionada. Les dones triomfen.

‘La perdiu és de qui la caça’

a Aparentment voluptuosa, insinuant, intrigant, eroticofestiva, atorga a la descripció un imaginatiu món eufemístic. El joc és senzill i directe, a través de la persuasiva narració. I la música, a la viola, ajuda a vestir (o desvestir) les escenes de sota els llençols. És tan senzill com directe. No tensa la narració amb sonoritats excessives, tot i que sí que fa prou forrolla amb els eufemismes més envirollats. Vol ser tan innocent com aquella nena que vol fer creure als pares que l’home que ha aparegut al seu llit era un gripau blau que va besar la nit anterior per desfer un encanteri.

La dramatúrgia parteix d’algunes de les narracions de Les mil i una nits, una peça que també va inspirar Comediants al 2005, amb una iconografia molt més explícita i gens subtil. La perdiu és de qui la caça narra una crueltat i una cosmovisió masclista. Les dues intèrprets saben desactivar aquest domini quan donen a entendre que la protagonista s’avé a les fortuïtes trobades amb els amants i aconsegueix enganyar tant com vol.

‘Sàpiens’

a Feliç trobada entre Roc Esquius i Sergi Belbel. Sàpiens juga còmicament amb un concepte molt dramàtic: entendre que hi haurà un dia que l’Homo sapiens sapiens no serà l’amo del planeta. Uns éssers superiors (com aquells llangardaixos de la sèrie V disfressats d’humans) aniran llimant el poder, i arraconant l’espècie. Potser ho voldran fer amb la millor de les intencions, però la sensació d’amenaça podria desembocar en un nou cataclisme. El nou conseller de Salut haurà d’afrontar un conflicte que no vol plantejar-se. Manté una romàntica pugna contra una nova civilització que, des del bon rotllo, pretén canviar molts aspectes de la política mundial i del dia a dia. A Enric Cambray li toca batallar com a conseller que veu usurpada la seva capacitat de convèncer a través de la raó i dels sentiments. Mireia Portas és aquesta dona misteriosa, aparentment excèntrica, que mira de resoldre la vida al conseller. L’actriu conté molt la seva vis còmica, tot i que carrega el personatge d’una gesticulació petita i intensa. Un altre moment brillant interpretatiu és el de la resistència dels sàpiens, en què només dos actors són capaços de construir les actituds d’una assemblea, des del més maquinador al més taujà. Sempre amb el ridícul com a moneda compartida. Són breus moments que evoquen aquell Non Solum de Sergi López.

‘Pornografia’

a El director Iban Beltran ha triat una peça carregada d’històries anònimes i subjectives que basteixen un reportatge al Londres que acaba de celebrar un concert benèfic al Hyde Park, que és nomenada Ciutat Olímpica del 2012 i que es desperta amb unes bombes gihadistes al metro i als busos de la capital. Al cataclisme social, s’hi barreja el personal, amb el que implica fer una revisió personal de les prioritats vitals. Simon Stephen en aquesta catarsi del 2005, que és similar a la de la del 18 d’agost a Barcelona ho fa amb els actors del Parking Shakespeare, amb la incorporació d’Àngela Jové, que tanca la peça amb el plor silenciat més destil·lat. Una estranya bondat, una reconciliació romàntica, un instant d’apropament d’una vídua que evita les aglomeracions i les persones per evitar comunicar-s’hi. L’àlbum de Pornografia es completa amb fotos descontextualitzades, que es podrien enllaçar, o no. És l’espectador el que imagina si les històries formen part d’un trencaclosques o d’un mòbil en equilibri. L’arrencada, amb una tendra Mireia Cirera, fa presagiar una peça emotiva. Ho és, però amb colors i tècniques ben diferents. La pornografia del títol apareix, sobretot, en la capacitat de despullar les vergonyes més amagades dels personatges anònims.