Crítica
teatre
Un ús col·lectiu
Josep Maria Miró construeix la peripècia dels seus personatges sempre enfocant la comunitat. Certament, en aquests dos treballs, que es poden veure aquests dies a la Sala Beckett, la col·lectivitat és absent. I aquest buit és el que desencadena la desesperació dels protagonistes.
A Olvidémonos de ser turistas una parella és incapaç de respondre les preocupacions dels altres. Hi ha una pregunta que els tenalla per dins. I que els transforma en uns turistes emocionals, detectius que s’atreveixen a ficar-se en llocs en què exposen la seva vulnerabilitat. Lina Lambert i Pablo Viña procuren entendre una desaparició, que sempre amaguen. Que els ha deixat incomplerts i que els defineix d’imperfectes. Però, humils, proven de trobar una resposta que cauteritzi la ferida. En el seu camí, troben ànimes caritatives (interpretades per Eugenia Alonso i Esteban Meloni) que els ajuden, els escolten i accepten sense que revelin secrets. És d’una humanitat tendra, uns personatges derrotats que generen una empatia afable en el públic.
Pel que fa a la revisita de Nerium park, Alba Pujol i Roger Casamajor dibuixen el perfil de l’absència: la dels veïns que haurien d’ocupar els pisos nous de trinca de la urbanització i compartir piscina comunitària i la del jove que s’hi instal·la i que esdevé el company del jove, desorientat sense feina i comprovant que la seva companya es fa forta com a embarassada dins de la feina però que li flaquegen les cames davant de la buidor. La seva soledat és percebuda com una alarma sorda angoixant, que els trasllada a un espai de vulnerabilitat. Els personatges de Miró prefereixen que els autobusos vagin plens per no haver-se de preguntar sobre les seves buidors. Quan els colectivos de la Panam van buits, cada revolt s’apropa més a l’abisme, al buit.