“Treballar individualment no és una opció en l’actualitat”

En aquesta nova etapa de L’Atlàntida, que correspon a un nou contracte programa, s’establia d’una manera clara la idea de regenerar, reforçar i intensificar les relacions no només amb la xarxa d’equipaments comarcals, sinó també amb els agents socials, culturals i educatius de la ciutat i la comarca. La marca Teatres d’Osona ja existia i hi ha hagut la suma de tres voluntats que han coincidit tant des de l’àmbit de la direcció i els programadors dels tres equipaments (Vic, Torelló i Calldetenes) com des del polític.

Claríssimament. Jo sempre dic que en el segle XXI tot el que tingui a veure amb individualisme, isolament, hermetisme i tancament, en qualsevol entitat, sigui cultural, sigui educativa, és negatiu. Vivim en un món hiperconnectat i no ens en podem desentendre; crec que treballar individualment no és una opció en l’actualitat. Dins les institucions, l’individualisme ja no hi té cabuda i hem d’aprendre a treballar cooperativament.

Aquesta associació està pensada per a un nivell de professionalització del teatre molt determinat. Entenc que si Manlleu el té i a més a més té voluntat de ser-hi, serà una associació del tot inclusiva, perquè la voluntat és treballar conjuntament. Més enllà de Manlleu també haurem de parlar segur amb Roda de Ter, Tona i Sant Hipòlit.

A mi sempre em fa una mica d’angúnia parlar de primers i de segons, igual que dins de Teatres d’Osona em fa angúnia que es pugui diagnosticar Vic com l’element predominant. Una cosa és exercir el rol de capitalitat que ens pertoca, ens agradi o no, perquè és així, però inevitablement hem de treballar en xarxa. Els altres teatres no són competència, són homòlegs. Més que de segona divisió, Teatrets d’Osona són d’una naturalesa i d’un perfil diferent, però la funció és idèntica, els espectadors hi van a gaudir d’un servei públic.

Sí. En el cas que es vulgui fer rodar un espectacle, segur que hi pot haver elements de negociació pel fet de ser dos o tres, tot i que potser tampoc cal que anem sempre a l’una en aquest sentit. Cada institució té els seus tempos, el seu ritme biològic. Potser Vic té més avançada la previsió de programació i llavors negocia amb Torelló i Calldetenes quins espectacles agafa per no trepitjar-nos i poder-nos complementar. Quan vas pel teu compte sempre és més fàcil que quan treballes en xarxa, perquè has d’estar disposat a renunciar a una part de la teva autonomia o independència a l’hora d’agafar una obra, però el que et reporta et retorna de bon tros.

Sí, sí, això ja passava, però entre els programadors sempre hi ha hagut intercanvi d’informació i s’ha negociat. Aquesta temporada ens ha passat. Torelló s’ha quedat una obra que volíem molt i nosaltres ens n’hem quedat una altra d’un perfil no tan comercial, però hem assumit aquesta quota de més risc.

La idea era partir d’un projecte en comú que no ens encotillés d’una manera molt evident. Programem un cicle amb un fil conductor temàtic que doni la idea de monogràfic però que ens doni llibertat tant de disciplina artística com de pressupost. Això ens fa sentir molt còmodes. Després cadascú pot crear els seus subcicles o activitats complementàries.

Et contesto amb rotunditat: jo crec que sí, que és una de les nostres funcions. Segur que no podrem fer grans produccions, tot i que unint esforços hem de valorar fins on podem arribar i no hem de limitar-nos anticipadament. Vic i Osona som pioners i referents en formació d’arts musicals i escèniques, però potser tenim una debilitat: que no exercim prou bé de plataforma professional per a aquestes generacions que ens tornen formades amb un grau superior. Tenim gent molt bona que necessàriament ha de treballar a Barcelona o fora del país. No dic que hàgim de retenir el talent, però sí de tant en tant donar-li una sortida.