“Només ens arriba un 10% del que s’edita, en el cas del còmic manga”

No només la repetim sinó que ho multipliquem per quatre. Tenim dos espais de xerrades –l’any passat n’hi havia un– funcionant vuit hores al dia on sempre hi haurà algun conferenciant que parlarà de còmics. També tindrem quatre exposicions, en dues de les quals vindran els autors i el públic tindrà l’oportunitat de parlar amb ells, cosa que passa poques vegades. Hi haurà un nou espai per projectar nous autors; en comptes d’un torneig de videoconsoles relacionades amb còmics, en tindrem 12 o 20 de consecutius tot el cap de setmana; hi haurà un photocall amb el tron de Joc de trons... Tindrem 24 expositors, entre els quals hi haurà una botiga itinerant de Harry Potter ambientada a Hogwarts amb marxandatge de Harry Potter...

Sí, tot i que la nostra intenció per a l’any que ve és que, si aconseguim tenir les exposicions muntades, el divendres puguin venir les escoles de Vic a parlar amb els autors d’una manera més relaxada i sense gent.

L’any passat vam dependre molt de les editorials, que t’encasellen sobre el tipus d’autors que volen que vinguin a la teva fira. Si volem un Vicòmic temàtic, que és cap on volem anar –aquest any les exposicions estan basades en els bandolers–, necessitem poder decidir quins autors convidem.

Hem d’entendre-ho com si la fira tingués diferents estrats. En un primer estrat hi ha els autors que ningú coneix i que s’autoediten el material; en el segon, professionals que no acaben d’editar però ja tenen una carrera; en el tercer, autors que ja funcionen per a les editorials, i en el quart, els grans autors, de tota la vida, que fa molts anys que editen aquí i a fora.

Hi ha de tot i per a tots els gustos, tot i que aquí potser només ens arriba un 10% del que s’edita, en el cas del còmic manga. Pel que fa al còmic espanyol, els autors sempre tenen problemes per passar els filtres de les editorials, perquè totes tenen una línia molt concreta del que volen publicar.

Molt, el còmic en català està fatal i ho dic fins i tot com a pare d’una nena de sis anys que llegeix còmics. Després l’altra cosa és que es fan coses en català però la gent no les compra, i potser també hauríem de fer un petit esforç per fer més país. Un cas flagrant és One Piece de Planeta DeAgostini: TV3 ha fet els guions en català i seria tan fàcil com posar-se d’acord amb TV3.

Hem d’entendre que a Catalunya costava molt que arribessin les sèries i les que ho feien eren per a un públic molt específic. Quan TV3 va decidir portar Bola de Drac, la Songokumania –però també el Dr. Slump, Heidi, Marco, Campeones: Oliver y Benji...–va fer que tota una generació descobrís l’animació japonesa com alguna cosa habitual a la pantalla i que arribessin moltes sèries de producció japonesa-italiana.

No. A l’Estat espanyol hi ha tres o quatre estudis de nois que dibuixen manga a l’espanyola. Hem parlat amb ells per a la propera edició perquè era molt difícil coordinar que vinguessin –són gent de Jerez, Granada, Astúries, Vigo...– i que enviessin el seu material fins aquí. Per donar peu al còmic manga portem una exposició que tracta les sèries que s’han editat a Catalunya. El manga té una espècie de mala reputació i hem de fer la introducció a poc a poc perquè hi ha pares que si poguessin matarien en Shin-chan.

Sí, però volem que la gent entengui que normalment darrere del manga sempre sol haver-hi una petita lliçó moral. Si hem de començar a portar manga hem de fer-ho de manera respectuosa i curosa.

Hi ha dues versions de superherois. D’una banda, els perfectes, que sempre guanyen. Són una oda a la voluntat americana i clarament són Marvel. De l’altra, tens DC Comics, que són els superherois torturats, amb problemes. Triomfen, però formen part del mal al qual s’han d’enfrontar, com per exemple Hellboy, del qual s’estrena la segona part l’any que ve. Els superherois ens agraden perquè d’alguna manera venen a suplir les nostres pròpies limitacions.