Dues amèriques en guerra

“Vas deixar la universitat i et vas fer voluntari per venir a aquesta merda?” King, un soldat negre de classe baixa, està atrapat el 1968 en algun punt perdut de la selva, prop de Cambodja, i no es pot creure que Taylor (Charlie Sheen) estigui a la guerra del Vietnam per voluntat pròpia, en lluita pels seus ideals. Taylor també comença a fer-se la mateixa pregunta després d’unes quantes setmanes de veure desfilar cadàvers, veterans desenganyats que passen de tot i companys insolidaris, lluitant contra un enemic invisible que pot aparèixer en qualsevol moment, veient morir soldats i civils innocents... Comença a preguntar-s’ho com ho va fer també Oliver Stone quan era un jove idealista que també es va allistar com a voluntari a la guerra del Vietnam i va descobrir que havia anat a parar a l’infern.

Estrenada el 1986, Platoon va consolidar la carrera d’un jove Oliver Stone en guanyar quatre premis Oscar, inclosos el de millor pel·lícula i director. També va introduir un interessant gir realista en el tema de Vietnam, abordat des de diferents perspectives per grans cineastes nord-americans. Ho explicava Stone al Festival de Sitges del 2015: “Apocalypse now i El caçador són grans pel·lícules, belles i poètiques, però no parlen de la realitat de Vietnam com ho feia Platoon. Parlen de com pateix la infanteria dels EUA, però no diuen res dels 3,7 milions de vietnamites que van morir en aquella guerra.”

Amb aquest realisme al punt de mira, inspirant-se en la seva experiència, però amb una història i uns personatges de ficció –ho deixa ben clar als crèdits–, Oliver Stone relata les experiències del soldat novell Taylor, que s’integra en un escamot (platoon en anglès) a les ordres d’un tinent inexpert i de caràcter dèbil. Enmig d’un conflicte bèl·lic molt violent, dos sergents de personalitats contraposades entren aviat en conflicte: Barnes (Tom Berenger), un feixista sense escrúpols, i Elias (Willem Dafoe), una persona idealista, compassiva i de fermes conviccions morals. El conflicte dins l’escamot esclata després de perdre dos homes: entren en un poblet enmig de la selva i maten a sang freda uns quants vietnamites innocents, amenacen una nena, violen noies... Poques vegades s’ha denunciat al cinema la violació de drets humans per part de tropes nord-americanes com ho fa Oliver Stone en aquest film, i menys encara d’abusos sexuals.

Joves actors que farien grans carreres, com Johnny Depp i Forest Whitaker, fan papers secundaris en un film que va popularitzar una melancòlica peça clàssica composta el 1936 per Samuel Barber, l’Adagio per a cordes. La pel·lícula combina una posada en escena brillant, tant en les escenes dramàtiques de tensió entre companys d’armes com en les accions bèl·liques, amb les reflexions de Taylor. “Lluito per mantenir el seny, a més de la vida; ja no sé què està bé i què està malament”, escriu en una carta a la seva àvia. I en una altra diu: “No lluitàvem contra l’enemic, sinó contra nosaltres mateixos, contra l’enemic que hi ha dins nostre.”

Oliver Stone posa imatges al gran engany de què es va sentir víctima a la seva joventut, i a mesura que van caient homes en combat, d’un bàndol i l’altre, el cineasta passa comptes amb el seu govern i ens regala unes quantes reflexions sobre Amèrica amb la veu en off de Charlie Sheen/Taylor. “La guerra sempre serà allà, i el que ens queda de vida, buscarem bondat i sentit a la vida.” Acaba revelant obertament el sentit metafòric dels sergents interpretats per Tom Berenger (la crueltat, la guerra, la llei del més fort) i Willem Dafoe (l’humanisme, els valors morals), que representen també dues amèriques que conviuen en conflicte permanent. “Em sento com el fill d’aquests dos pares”, escriu Taylor.