L’exili “trist” del Mestre
Documents inèdits descoberts a Illa de Tet certifiquen que Pompeu Fabra va quedar registrat el 6 de febrer del 1939 com a “refugiat” amb altres intel·lectuals
Uns documents inèdits descoberts recentment a Illa de Tet confirmen que Pompeu Fabra va arribar el febrer del 1939 a la Catalunya del Nord i va quedar registrat com a “refugiat” en aquest municipi del Riberal exactament el dia 6, en l’anomenada Retirada. “Són uns documents excepcionals que vam trobar a les golfes de l’ajuntament quan estàvem estudiant amb un historiador local la història del municipi d’Illa entre el 36 i el 46”, explicava ahir Jeroni Parrila, adjunt a Cultura, en un acte en què es van presentar els documents. Al costat de Fabra, que va entrar amb la seva família, també hi havia altres intel·lectuals, com ara Joan Moles, president de la Generalitat del 17 de febrer al 4 de març del 1936; Roser Batllevell Poal, filla de l’arquitecte modernista Julí Batllevell; el crític d’art Alexandre Cirici i Pellicer; el periodista esportiu Lluís Melèndez Gardeñas, i el poeta i escriptor Pere Verdaguer, entre altres. “És impressionant veure com en aquest registre també hi apareixen molts jueus que van anar a parar al camp de Ribesaltes”, va afegir. No es té constància d’on va passar aquella primera nit, però la hipòtesi és que va dormir a casa de Pierre Fouché, un dels lingüistes de més renom de la Catalunya del Nord, professor de la Sorbona i membre de l’IEC.
A partir d’aquí l’itinerari de Pompeu Fabra a l’exili seria un recorregut “trist”, segons David Palomas, responsable, juntament amb Mònica Montserrat, de la Ruta Pompeu Fabra a Prada, que ahir es va realitzar en el marc de l’Any Pompeu Fabra amb una quarantena de participants.“Cal entendre que van ser anys de desorientació general, amb molta gent travessant la frontera i molta angoixa pel futur.”
La visita va començar al cementeri de Prada, on està enterrat el Mestre. La tomba s’ha arreglat recentment i s’ha canviat d’orientació per fer-la més visible, una iniciativa de Ramon Gual, de Terra Nostra, una de les poques persones que queden vives que van conèixer el Mestre. Aquí es va fer una ofrena floral encapçalada per Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística, que va recordar que Fabra va morir sol a l’exili, sense cap col·laborador seu a prop. “La llengua catalana no seria el que és sense Fabra”, va dir. I va reblar: “Ara que la llengua torna a estar amenaçada i tornem a tenir gent exiliada, és important més que mai reprendre el seu impuls per protegir de nou les institucions i la llengua.”
Una de les curiositats que van explicar és que Fabra va ser embalsamat, probablement perquè la idea era tornar-lo a Catalunya, la qual cosa no va ser possible. “Quan l’enterren pensen que serà provisional, però al final es queda a la Catalunya del Nord.” La família Solé-Mateu li va cedir un nínxol, que és on realment està enterrat, una mica més amunt.
Una altra parada de l’itinerari per Prada, a banda de les cases on va viure, és la Mediateca Pompeu Fabra. Aquí es conserva una làpida de bronze que Apel·les Fenosa va fer per encàrrec de Cultura Catalana però que durant anys va estar arraconada en el despatx de l’alcalde de Prada. Es tracta d’un perfil del Mestre que s’havia d’instal·lar a la casa on va viure.
El Grand Hôtel, a l’Avinguda de Prada, és una altra parada. Aquí va estar-se uns mesos l’any 39, però sobretot va acollir el darrer homenatge que van fer en vida al Mestre. “Va ser pel seu 80è aniversari, però com que s’havia mort feia poc la seva filla es va retardar la celebració; Josep Carner va fer una conferència lloant Fabra i hi van assistir uns 200 convidats”, explica Montserrat. Van fer discursos Josep Irla i Eugeni Xammar, i Pau Casals va tocar El cant dels ocells. Justament Pau Casals, un altre exiliat de prestigi de Prada, ha fet una mica d’“ombra” a Fabra: “Aquí Casals és més conegut i estimat”, va concloure Palomas.