La revolta elegant

Vaig conèixer, per atzar, una nit, el gran artista Francis Vicenç, l’any 1986, en un bar del barri gòtic que solia freqüentar: el Nus, al carrer de Brosolí, quan ell vivia al carrer de Sant Honorat, número 3. Diria que fou el també malaguanyat pintor i amo del susdit bar qui ens presentà, en Lluís Jolonch, que coneixia des de feia anys; una gran persona.

D’aleshores ençà, en Francis Vicenç i un servidor vam establir una amistat, per mitjà de converses llarguíssimes sobre art, literatura i lingüística i, àdhuc filosofia, que ens acompanyaria, amb qualques alts i baixos (sobretot a la darrera etapa de la seva vida), uns trenta anys bons. Al darrer decenni de la seva vida, abocà tot el seu saber en l’animisme informàtic en tres dimensions, de què acabà essent-ne un gran expert.

Ja a la primera conversa que mantinguérem, regada amb molt de xampany català –bevíem molt, ambdós, aleshores: massa i tot, a ulls d’ara–, en Francis em va parlar de la tècnica pictòrica que ell havia creat i que anomenava “l’ombra alçada”, quelcom, per a mi, absolutament revolucionari.

Al cap d’un mes d’haver-nos conegut en el bar suara esmentat, Francis Vicenç se’n féu absent, sense avís, durant tot un altre mes i escaig, fins que hi reaparegué i em convidà a totes les copes que havia pres. Tot seguit em digué també que em volia convidar a sopar. Em mostrà un cotxe nou que s’havia comprat, un Dodge Dart verd, i m’explicà que havia estat a Alemanya, on havia exposat les seves darreres pintures, que les havia venut totes i que ho volia celebrar!

Doncs, res a dir. Crec que vam anar a sopar a l’Amaya, el d’abans, on ja havíem estat una altra vegada.

Més endavant també tingué un altre gest molt generós envers la meva persona. Vaig haver d’anar a Madrid per dur-hi a terme una gestió sobre traducció i interpretació jurades o a fer-hi una conferència sobre traductologia a la Biblioteca Nacional –no ho recordo, ara, amb exactitud– i em va dir si em faria res que m’hi acompanyés amb cotxe. Li vaig respondre que tot al contrari. Doncs, cap a Madrid s’ha dit! Un cop fetes totes les gestions, ell volgué prosseguir el viatge i visitar altres terres castellanes, però jo li vaig dir que, a mi, ja se m’havia acabat el pressupost. “No t’amoïnis”, em replicà, i afegí: “D’ara endavant, les despeses corren a càrrec meu”. “OK”, vaig assentir.

Explico tot això per significar un dels trets característics de la seva personalitat: la generositat, que, de tant en tant, em rememorava la d’en Santiago Rusiñol. Aquesta seva generositat no únicament era palesa a nivell crematístic, ans també en un altre, molt més important que el primer: comptava tothora amb els seus amics escriptors a l’hora d’emprendre qualsevol iniciativa cultural. Així fou com s’elaborà la famosa plaquette olímpica, l’any 1992: amb un parell de poemes meus i dos més dels amics poetes Miquel de Palol i Pere Rovira –que jo, prèviament, li havia presentat quan ell, Francis Vicenç, s’instal·là en un estudi magnífic, a Palo Alto, al Poblenou, al costat del que hi tenien Javier Mariscal i l’escultor Medina-Campeny.

En aquesta vida –i, concretament, en la vida de cadascú– tot són contrastos: alguns bons i, d’altres, dolents, sobretot –com ja s’ha encarregat de demostrar-nos-ho la història– pel que fa als pintors i als escriptors... Clarobscurs, anava a dir..., i en Francis Vicenç, dissortadament, no se n’escapà.

Abans he parlat de la generositat de Francis Vicenç, sí, però ara em toca de parlar d’un altre tret de la seva personalitat que també l’acompanyà una bona part de la seva vida, per no dir tota, que fou un cert histrionisme –no exempt, sovint, d’eufòria–, per reacció –en Salvador Dalí en podria ésser un precedent–, que, sovint, dut al paroxisme, el menà, a parer meu, a fer mals passos i, àdhuc, com s’esdevingué amb maudits abans, a més d’un internament clínic.

He dit histrionisme, sí, però he afegit, tot seguit, per reacció, i, ara, per reblar el clau, diria “per reacció contra el racisme” imperant a l’època.

En efecte, mai la vida no li fou fàcil: el panorama d’ésser un home de color –el seu pare, Mr. Francis, absent del seu fill d’ençà que aquest tingué uns tres anys, era anglo-jamaicà i la seva mare, tothora present, catalana–, a la darreria dels anys cinquanta del segle passat, a Barcelona –i a Premià de Dalt, on sojornava els estius–, no era gens encoratjador, ans al contrari, i volia dir haver de lluitar més que altri. Potser d’aquí prové la seva tècnica pictòrica de l’“ombra alçada”, com abans he esmentat.

Per exemple, manta vegada, el recordo queixar-se pel fet d’haver estat interpel·lat tant pels Mossos com per la Policia Nacional en travessar la plaça de Sant Jaume, a tocar de la qual vivia.

Una part del seu sistema hepàtic i renal li fou extirpat a l’adolescència a causa d’un accident de moto, a què uns quimèrics amics, blancs, el van esperonar a pujar. Però això no és tot! En una transfusió sanguínia hospitalària es contagià, com molts altres pacients d’aleshores, d’hepatitis C, i el seu traspàs, vull remarcar-ho, fou provocat per una cirrosi hepàtica.

Ja de ben jove, s’anà allunyant, també, de tots els convencionalismes, sobretot dels estudis universitaris, la qual cosa li barrà força camins professionals.