“A l’Ebre encara hi trobo l’essència de tot el que em va enamorar”

Si, Memòries de l’exili mexicà (1943-1961) [Cossetània] és el tretzè volum de la seva obra completa. Seran dos volums, perquè l’original té 1.000 planes. Ara ha sortit el primer, que comprèn els anys 1943-1956. Aquests originals inèdits els va trobar fa dos o tres anys el fill de Bladé, que els va transcriure.

Totalment; Bladé és el gran cronista de l’exili, en particular del de França. Ara hem completat la seva crònica a l’exili amb aquests volums sobre Mèxic. Hi podem conèixer la vida de la colònia catalana, amb les dificultats que van tenir en arribar-hi, el 1942. Cada biografia és una història derivada del fet d’haver de marxar lluny del teu país.

Sí, al cap de vuitanta anys repetim la història. Aquest és un circuit que malauradament es repeteix en la nostra història. A Mèxic, Bladé va haver de sobreviure agafant treballs molt diversos i també va poder exercir una mica el seu ofici de periodista a diversos diaris d’allà. Fa una crònica no només de l’exili a Mèxic sinó arreu, a Europa i a l’Amèrica del Sud, perquè va tenir contactes amb totes les entitats catalanes de la diàspora.

Primer, les seves dificultats d’adaptació a la vida mexicana perquè aviat es va començar a enyorar de la Ribera i del seu Benissanet. Va estar 19 anys allà, i sempre va estar pensant en el retorn. Segon, les contínues disputes entre els exiliats, que buscaven els responsables de la derrota de la guerra.

Era el meu mestre. Tinc dos llibres publicats sobre ell. A través de la coneixença directa i de la lectura dels seus llibres em vaig fer una idea del que era Bladé: un mestre de l’escriptura i un gran cronista. Tenia un do especial per captar la realitat de les coses, de les persones, de les atmosferes... Això li va donar el seu paisatge, al costat del riu.

Sí, ara acabo de publicar un nou llibre, El sud de nou revisitat (Cossetània), que és una síntesi dels meus últims anys a les Terres de l’Ebre. És la segona part de les meves relacions, viatges, cròniques i contactes amb la gent de les comarques del sud.

A la primera part evoco aquells primers contactes amb els pobles de la Ribera d’Ebre. Són vivències, impressions i evocacions d’aquelles comarques que vaig conèixer, fent el salt del que hi havia aquells anys i del que hi ha ara. I em pregunto com és que jo, després de tants anys, continuï fixat amb aquests paisatges. La segona part del llibre és més d’assaig, sobre quina mena de cultura rural és possible.

A l’estiu del 1969 començava els estudis de periodisme i, a través de la coneixença d’un capellà del Priorat, que era el rector de la Torre de l’Espanyol, vaig iniciar el contacte. Hi vaig passar 12 dies fantàstics i vaig descobrir una altra cultura, una altra gent, una altra forma de parlar..., i em va encantar. Vaig quedar enganxat.

Sí, i no sempre a gust meu! No tot és ben bé igual, ni el paisatge. Entremig ha passat un vendaval industrial i tecnològic que ha canviat les coses i les mentalitats. Encara que un sempre porta el record d’allò que va conèixer per primera vegada. Tot i el canvi substancial que s’ha produït a l’Ebre i a tot arreu, jo encara hi trobo l’essència del que em va enamorar: la forma de ser d’aquest territori, que completava les altres formes de vida catalana que jo coneixia.

Sí, hi ha 30 nous perfils biogràfics, i ja en sumen 200 entre tots els volums. No són persones mediàtiques ni famoses, però sí populars, que en molts casos han circulat per tot el món, però tenen un gran sentit de pertinença territorial. Hi ha noms com ara els del restaurador musical Rossend Aymí, l’escriptor Joan Cavallé, el llibreter Ramon Marrugat i Josep M. Escoda, que vol salvar la serra de Cardó.

N’he inclòs algunes, de dones, als llibres. No serà perquè no m’agradin les dones! [riu]. Quan vaig començar la sèrie estava seduït per Josep Pla i els seus homenots. Jo el que hauria hagut de fer és titular-los Humanots, que vol dir el gènere humà: homes i dones.