Cultura
L’origen de la Bruixa Avorrida
Roser Capdevila publica una autobiografia il·lustrada per a adults en què podem trobar alguns dels personatges de ficció que han sortit als seus contes
Al llibre La nena que volia dibuixar. Els meus petits records de postguerra (Angle Editorial), de Roser Capdevila (Barcelona, 1939), hi apareix una mestra rígida: Doña Pilar Eroles, que, juntament amb la seva germana Laura, dirigia el col·legi Virgen de Montserrat. Era una escola de les que s’anomenaven a la postguerra “unitarias” i només tenia dos classes: la dels grans i la dels petits. Doña Pilar estava a càrrec de l’aula dels menuts, però la seva temuda presència abastava cada racó de l’escola del barri barceloní d’Horta. El record que va deixar a la petita Roser va inspirar-li la bruixa que apareix en les aventures de Les tres bessones, l’obra que ha donat la gran dimensió que té la narradora gràfica.
Al llibre, cada cop que apareix Doña Pilar la podem reconèixer com la Bruixa Avorrida. És un dels molts comptes pendents amb el passat que ha pogut resoldre Capdevila amb el llibre.
La nena que volia dibuixar és un llibre d’adults que neix d’una tempesta de sentiments que es va produir a l’ànima de Roser Capdevila quan va tornar a la casa familiar d’Horta, on va néixer, per cuidar la mare, que es trobava molt malalta. “Passava moltes hores i a més se’m van remoure tots els sentiments i em van sortir els records. A mesura que em recordava d’un fet el dibuixava.” A la pena de la mare, se li va afegir la mort d’una germana.
Capdevila utilitzava una llibreta gran i tant podia fer els dibuixos verticals com apaïsats. Això ha obligat a fer-ne una tria i a convertir l’obra en un llibre amb text i il·lustracions en la línia de molts treballs de la moderna novel·la gràfica. “M’han ajudat molt les meves filles; una d’elles, l’Anna, és dissenyadora gràfica i ha ordenat els dibuixos, ho ha polit i fins i tot ha creat una tipografia amb la meva lletra”, explica l’autora, que ha patit en els darrers anys uns problemes que han afectat la seva visió. El procés d’elaboració dels dibuixos va del 2002 al 2007. “Però no m’hi vaig dedicar a temps complet”, explica la dibuixant.
La feina, que no considera com a tal perquè per a ella el seu treball ha estat com “una afició i un plaer”, la va fer reflexionar sobre el període en què tracta el llibre: la postguerra. Però Capdevila amplia aquest període molt més del temps que se li atribueix: “La postguerra va de l’any 39 al 69, en què hi va haver un estat d’excepció.” Aquestes dates coincideixen amb el seu calendari personal, el 39 va néixer i el 69 es va casar.
L’obra permetrà al lector d’edat fer també un recorregut nostàlgic per molts dels productes i estris casolans d’aquest període. Des de com el vestit de bany va evolucionar fins al topless de la mateixa autora fins a estris com ara la nevera de gel, la lavativa, remeis com ara l’aigua de Carabaña o del Carme i fins i tot malalties com ara els penellons que sortien a les mans i als peus a causa del fred. El llibre és també una mena de relat visual del camí a la modernitat. De com malgrat l’immobilisme del règim la societat va canviar de gustos, i els avenços tecnològics també obrien noves perspectives de llibertat. I així veiem la família al voltant de la ràdio, més tard enfront del televisor. L’entrada de la música del rock-and-roll i de com un primitiu Biscuter –abans de l’esclat del rei dels cotxes utilitaris de tots els temps: el 600– permetria a les famílies anar a fora i trencar l’eterna rutina dels diumenges d’anar a missa, comprar el tortellet i cap a casa.
També hi ha passatges totalment personals, com ara el viatge que va fer a Suïssa, país que li evocava els relats de Heidi, però on finalment va acabar fent de “chacha española”. Amb tot, aquella llarga estada d’una noia que era poc més que una adolescent li va canviar la visió del món perquè venia d’una ferotge dictadura i d’una profunda religiositat que en el cas de l’escola tenia un marcat caire repressor i ranci. “Ginebra em va anar molt bé per pensar per mi mateixa. Em vaig adonar que el cervell era meu i va ser el primer pas per a la meva llibertat.”
El llibre ofereix un afegitó que connecta amb edicions internacionals en què el còmic es desenvolupa en un paper en format d’acordió. En aquest cas, es tracta d’un quadernet independent que mostra, en una llarga vinyeta de 170 centímetres, la processó de Corpus a l’Horta dels anys cinquanta. “Com que en aquella època passaven poques coses, la processó de Corpus era tot un espectacle, venia tothom a veure-la. Nosaltres la veiem des del balcó. Tots els balcons s’omplen de gent”, explica la creadora de Les tres bessones.
De gira
Roser Capdevila està molt il·lusionada de presentar el llibre per tot Catalunya: “Em plau molt estar en contacte amb la gent d’arreu.” Així, de moment, explica que l’editorial ja té organitzades presentacions a Flix, Girona, Móra d’Ebre, Reus, Manresa, i Barcelona, on en farà dues. Una de les quals al Foment Hortenc.