“No es pot obviar i una cançó parla d’aquell dia tan horrorós de l’1-O”

Estrenaré set cançons noves que espero que formin part d’un segon disc. He volgut convidar cantants i músics amics meus, que m’acompanyaran a l’escenari. Tenen molt de talent i tindran l’oportunitat de tocar a La Massa.

Sí, vindrà Mikel Caballero, que és el baixista del grup Gatibu, que ara mateix és com el Txarango d’Euskadi. Ens vam conèixer a l’estudi de gravació i ens vam fer bons amics i jo he pujat allà a tocar i ara baixarà. L’arenyenca Raquel Xiberta ho té tot: tècnica, afinació i carisma. Posarà veu a un tema meu i farem una versió. Només per veure-la a ella ja val la pena venir.

Potser ara amb la distància veig que hi ha temes més reivindicatius. Algun dels temes està agafant un canvi de rumb més cap a la cançó protesta.

Sí, és per això mateix. No es pot obviar i una cançó, Mans enlaire, parla d’aquell dia tan horrorós de l’1-O. Mira de fer una fotografia del que es va viure, també la il·lusió i la protesta. La majoria dels temes nous parlen de la maduresa, del que em va passant i el que plantejo.

Sí, els primers 40 anys de vida et passen coses molt traumàtiques. Ara no ho són tant, són vivències més banals. Excepte Mans enlaire, la resta són pensaments i reflexions.

No m’hi havia atrevit fins aleshores. Amb els anys guanyes confiança i ja no et fa tanta vergonya mostrar les lletres on tens la impressió que et despulles massa. Als 40, però, ja no m’importa el que puguin pensar els altres. Crec que és una qüestió de maduresa vital.

No soc ni cantant ni guitarrista i em sembla una definició perfecta. Ser guitarrista són molts anys d’estudi i és molt complex. Per respecte als que ho són, no m’atreveixo a dir-me guitarrista, i cantant tampoc.

La primera guitarra que em van posar a les mans era quan tenia nou anys, en uns campaments d’estiu. Em considero autodidacte, els estudis no els vaig acabar mai.

Des dels 17 anys he estat acompanyant com a guitarrista altres bandes, mai com a cantant. Ha estat un aprenentatge molt interessant perquè beus de moltes fonts. Al final tot conflueix i et defineix com compons.

No, no va ser la primera. Em va agafar vertigen amb aquest tema, perquè va tenir molta repercussió. Va ser un tema que la gent es va fer seu, sonava a la ràdio, però no es va traduir en feina. Però em va agradar fer-la i dedicar una cançó al Maresme.

Sí, jo la vaig estrenar en directe en un concert i una persona del públic me la va demanar per sonar a la cursa Marina Trail que es fa a Premià de Mar. Com que no estava gravada enlloc i era per una bona causa, es va gravar a l’estudi amb qui treballo.

Sí. Jo ara mateix no sé si acabaré fent aquest segon disc perquè és molt costós i se’n van molts diners. Potser faré una mena de descàrrega. Ara tenim més mitjans i maneres de difondre i vendre la música.

Sí, va tenir una resposta bestial i encara hi ha racons de Catalunya on arriba. No hi ha actuació on no surti algú plorant, perquè el públic es fa les cançons seves i queda tocat. Parlo del naixement d’un fill, de la mort d’algú..., i això arriba.

Sí, però també inclou cançons tristes. És veritat que el missatge final és positiu, perquè, si no, què ens queda?

Sí que és cert que hi ha molta oferta, i està molt bé, perquè és un termòmetre musical: vol dir que la gent té inquietuds i els projectes tiren endavant. Jo tinc clar quina és la meva proposta i soc molt conscient que no és per al gran públic. És clar que sortir a la ràdio val més que cent mil reproduccions a YouTube, però projectes com els meus hi tenen poca presència. Jo tinc clar que soc feliç fent el que faig.