Els secrets de la Casa Vicens

Les cases són contenidors de vida. I les de Gaudí no van ser cap excepció per molt que avui, per culpa de la voràgine del turisme massiu, s’hagi desnaturalitzat la seva essència. La buidor de les estances fa oblidar que van ser creades per ser viscudes: per cuinar-hi, per estendre-hi la roba, per fer-hi l’amor o per criar-hi els fills. Els visitants tenen des de finals de l’any passat una nova residència gaudiniana per descobrir: la Casa Vicens, propietat de l’entitat andorrana MoraBanc. Però què en sabem realment, de les persones que la van tenir per llar?

A la historiadora de l’art Beli Artigas aquesta pregunta la inquietava i es va posar a remenar arxius a la recerca de les històries humanes que van transcórrer dins del xalet del carrer de les Carolines. En són tantes que donarien per escriure tants llibres com gèneres hi ha. I és que, a la Casa Vicens, hi va passar de tot: drama, comèdia, acció, terror... La investigació d’Artigas ha donat per a un estudi que recull el seu blog: Criticartt.blogspot.com.

La casa du el nom de Manuel Vicens (1835-1895), el seu promotor, que mereix més atenció de la que se li ha donat fins ara, opina Artigas. O, com a mínim, més rigorosa per alliberar-lo d’algunes falsedats. Per exemple, que posseïa una fàbrica de ceràmiques, el material que recobreix pràcticament per complet la colorista façana tan característica de l’edifici. “Mai en va tenir cap”, assegura l’experta.

La família de Vicens procedia del barri de Sant Just i Pastor. I aquí, al cor de la Barcelona vella, és on Manuel va començar a desplegar la vida adulta amb la seva primera dona, Manuela Baró, amb la qual es va casar el 1867 per enviudar-ne un any després. Però, alerta!, perquè la saga Baró seria transcendental per a la futura gestació de la Casa Vicens, considerada el laboratori on es van prefigurar les propostes modernistes de Gaudí. Els terrenys sobre els quals es va erigir eren propietat d’un dels seus membres, Agustí Baró, corredor reial de canvi, solter d’or que va fer hereva universal del seu patrimoni la mare Vicens, Rosa Montaner.

Amb la mort d’aquesta, el 1877, el solar va passar a mans del fill. En Manuel s’havia tornat a casar el 1874 amb Dolors Giralt, originària d’Alella, i el llegat Baró els va animar a somiar amb una nova llar. Gaudí va ser la seva opció per dissenyar-la. El 1883 va presentar els plànols a l’Ajuntament de Gràcia. Era un habitatge petit, de tan sols tres habitacions, però amb un immens jardí. La parella no tenia fills, tot i que sembla que en buscava sense èxit i, al final, els n’hi va arribar un per la via de l’adopció amb la casa ja molt avançada: una nena andalusa de 5 anys de nom Juana que havia perdut els pares en uns devastadors terratrèmols.

Per què el van triar a ell, un arquitecte encara “bastant desconegut”? “S’ha dit que Vicens i Gaudí van sintonitzar al Centre Excursionista, però no n’hi ha proves.” Artigas apunta a les relacions de Vicens amb els totpoderosos Eusebi Güell –que es convertiria en el principal benefactor de Gaudí– i el seu sogre, Antonio López, amb els quals era soci d’empreses de construcció de ferrocarril. A part de parlar de negocis, és prou probable que un dels temes de sobretaula fos el palauet d’El Capricho que la família López, primer marquès de Comillas i avui defenestrat negrer, havia encarregat a la seva Cantàbria natal a aquell jove arquitecte que s’estava obrint camí.

Els dos edificis comparteixen un mateix ideari arquitectònic exòtic, influït per Orient, i es van alçar en paral·lel, tot i que El Capricho es va acabar abans, el 1885. L’última pedra de la Casa Vicens no es va posar fins al 1888. Les obres van ser lentes i això ha portat a una altra equivocació: que Vicens es va arruïnar. “No és cert. Tenia una gran fortuna i moltes possessions que es detallen en el seu testament”, subratlla Artigas, que destaca especialment una mansió a Vallvidrera destinada a actes socials presidits per intel·lectuals i polítics (està documentada una sonada festa amb Francesc Pi i Margall).

La genialitat de Gaudí es va coure a foc lent per la complexitat urbanística del projecte, ja que prèviament es van haver d’enderrocar edificacions antigues. Superat aquest escull, Vicens va donar “via lliure” a l’arquitecte per concebre la que seria la seva primera obra mestra. Artigas remarca que Vicens s’hi va posar bé perquè tenia “sensibilitat per l’art i els artistes” i prova d’això és la seva col·lecció de quadres de Francesc Torrescassana, que va demanar a Gaudí que integrés al mobiliari del menjador. Un altre artista que va voler que estigués representat a l’estança és Antoni Riba (pare del poeta Carles Riba), que va signar dues imponents escultures enlairades a les portes.

Oncle d’Ismael Smith

Riba va ser tot un personatge al món del qual Artigas vol penetrar. No serà fàcil perquè en un atac de bogeria va destruir molta obra seva. “Va ser un gran escultor que cal reivindicar.” I que es va convertir en col·laborador habitual de Gaudí després que Vicens els presentés. No és l’únic escultor entroncat amb la història més afectiva de la Casa Vicens. Estirant de fils d’arbres genealògics i furgant a les làpides dels cementiris, Artigas ha descobert que Vicens era oncle d’un dels més grans de l’art català, Ismael Smith, que just va néixer en plenes obres de la casa, el 1886. I encara n’hi ha un tercer, d’escultor, que es va criar sota les formes gaudinianes: Jaume Duran, que era un dels fills dels porters que van viure a la torre quan la va adquirir el doctor Antoni Jover, el 1899.

Manuel Vicens només va poder disfrutar set anys del seu caprici arquitectònic. En morir, la vídua en va marxar i no hi va tornar més. “A diferència d’ell, no deuria tenir interès per l’art perquè hi va deixar les obres de Torrescassana i Riba”, precisa Artigas. El que sí que es va emportar són dos mobles amb segell gaudinià, un raconer amb les seves inicials i una llar de foc amb les inicials del seu marit (aquesta s’exposa actualment a la casa). Fins ara s’havia afirmat que Gaudí va crear aquestes dues peces per a una suposada residència d’estiueig dels Vicens a Alella, on ell mateix hauria passat temporades, però les fonts que mou Artigas no ho demostren.

Tragèdia a la casa

El cas és que Dolors Giralt va fugir cames ajudeu-me de la casa, qui sap si perquè la culpava de les seves desgràcies. Acabat el funeral, se’n va anar a viure amb el mossèn de la parròquia de Sant Joan Baptista de Gràcia, fet que va escandalitzar la Barcelona de l’època. I encara més quan es va produir un terrible succés a l’abandonada Casa Vicens, on només residien els porters, que eren parents de la senyora Vicens. La seva filla de 22 mesos va morir ofegada a la cascada que hi havia al jardí, obra també de Gaudí que no s’ha conservat. Pels carrers van córrer llegendes molt tèrboles que implicaven el rector, amb la col·laboració i l’encobriment de la vídua alegre, en la violació i l’assassinat de la criatura. Els diaris se’n van fer un ampli ressò amb titulars que assenyalaven a la casa. “El misteri de la casa de Gràcia”, en deien. “Una casa encantada”, venien a dir. “La Casa Vicens, incompresa i envejada a parts iguals, era vista com una cosa estranya. I si la casa ho era, la gent que hi vivia també ho havia de ser, segons l’opinió popular”, argumenta Artigas.

La vídua va rebre per tots cantons: inclús van voler desenterrar el cadàver del seu marit per comprovar que no l’hagués matat. Al capellà, el van exculpar quan una veïna va dir que era ella la que havia introduït un embut al cul de la nena per intentar-li treure l’aigua. Tragicòmic a més no poder.

La sala fumador

Giralt no va tardar a vendre’s la propietat als Jover, que van tornar a fer-hi entrar la vida. Eren família nombrosa (quatre fills) i el 1925 van encarregar unes obres de reforma i ampliació a l’arquitecte Joan Baptista Serra. El doctor Jover va redecorar els interiors amb un estil arabitzant. I, arribats a aquest punt, Artigas esmicola una altra de les confusions que imperen en el relat de la casa i que té a veure amb l’estança més preuada: la sala fumador. “Hi ha una idea equivocada de la decoració ideada per Gaudí. Ell mai va imaginar-se aquest espai com un fumador sinó com una sortida al jardí, que s’expandia a dins amb l’ornamentació. És Jover, que havia residit i treballat molts anys a l’Havana, el que el va reinterpretar”, sentencia, sense abans advertir que la recerca no s’ha acabat.

“Per entendre les cases de Gaudí ens hem de capbussar en les vides de les persones que les van habitar.” Tota la resta és fallar al seu veritable sentit, rebla Artigas.