“El motor de la vida és l’amor i la part contrària, la del desamor”

És la segona vegada que publico al març perquè així per Sant Jordi ja se n’ha parlat. Amb tanta novetat editorial no és fàcil decantar-se per un llibre.

Vam presentar a la llibreria Alibri de Barcelona amb l’Isidre Grau, que va ser professor meu a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Avui a la llibreria Dòria de Mataró hi serem amb l’escriptora la Maria Escalas. També faré presentacions a Argentona, Vilassar de Mar... i allà on surti.

A mi m’agradaria només escriure, però avui dia no funciona així, i els editors esperen que també facis la promoció. Escriure amb les teves vivències i personatges és més creatiu. A les presentacions tot es tradueix a una cosa real i tangible. Et trobes gent que pretén que et justifiquis i saber què hi ha de tu dins la novel·la i els personatges. D’aquesta que té una part eròtica i amb més morbo, volen saber fins a quin punt ets tu.

No és necessari, però suposo que la gent que et coneix és inevitable i mira de buscar paral·lelismes a vegades certs i d’altres que no ho són. Suposo que la resta de lectors no hi paren atenció.

I tant! Perquè penso que és el motor de la vida, sense amor el món no funcionaria. És el que ens mou, estimar i ser estimats. El motor de la vida és l’amor i la part contrària, la del desamor.

És una dona que està en el seu llit de mort i són els seus tres últims dies. A part de les converses del dia a dia amb els fills, la parella i l’exparella, també recorda mentre dorm el seu passat. Les sis amigues que ja ha perdut, el pare que havia estat professor durant la Segona República a l’escola de la cooperativa del Forn del Vidre que es va fer per als obrers. Amb l’entrada dels nacionals la fan tancar i ell ha de fugir. Tot i que hi ha el vincle real amb l’escola, el personatge és fictici.

Ella ja té 60 anys i per tant té més passat que futur. Ara per ara sembla que les coses importants de la vida ja les has fet a aquesta edat. L’escenari és Mataró com en la meva anterior novel·la, A les fosques. Però aquí és un retrat més del Mataró educatiu, l’època de la postguerra, la Guerra Civil, l’exili i els camps de concentració francesos. La repercussió de tot plegat en els qui ho van viure.

La por dels que van perdre, les represàlies, les coses no dites, les venjances. La mare de la protagonista sempre li responia que de les coses de la guerra no calia parlar-ne. Quan està per morir s’adona que els seus fills no saben moltes coses d’ella i els respon el mateix que la seva mare. És com una reflexió perquè critiquem dels altres coses que repetim amb el mateix patró.

A la protagonista li pesa l’educació castradora rebuda al col·legi de monges. Parla de la gent que s’ha estimat i dels amants que va arribar a tenir. La importància de les sis amigues té molt de pes a la història. S’ho expliquen tot, com fem moltes dones amb molta complicitat i mirant d’escoltar-se i no jutjar les unes a les altres.

És que no ho ha tingut fàcil en les diferents èpoques per ser ella mateixa. Encara que siguin dones emancipades i amb estudis, en l’educació s’inculcava que havien d’estar supeditades a l’home. S’enlluernava amb el mite de trobar el príncep blau, quan és clar que no existeix, perquè els homes són imperfectes com ho som nosaltres. Veus encara dones que si no tenen la figura masculina al costat sembla que socialment renuncien a fer coses pel seu compte.

Veig que les noves generacions estan pujant diferents, però encara veus com el masclisme està ben viu en la nostra societat.

Tampoc no són totes les hores del dia, ni tot el temps que voldria. Entre cadascuna de les novel·les han passat uns tres anys i entremig he escrit relats i contes infantils.

Els que l’han llegit em diuen que s’han emocionat i que han après. Estic contenta perquè això és el que busco. Quan acabes tens el dubte de si s’entendrà el que has volgut dir.