Cruel destí, preciós focus

Carlota Subirós ha centrifugat una estona més Guimerà. Si ja va fer una destil·lació de Maria Rosa, ara ha fet un pas més: a més d’atemporalitzar-lo, ha trencat l’acció i ha depurat els personatges al mínim. Després de l’esporgada del repartiment original de Guimerà, hi ha inclòs dues figures lorquianes (la llum i la foscor) que evoquen el destí inexorable dels personatges. Fatalisme vital. Sense paraules o xiuxiuejant rèpliques de fons, són el clar de lluna de Bodas de sangre. El destí, com la natura, és inexorable per als perdedors, pronostica Subirós, inspirats per Guimerà com també faria Txèkhov.

Àngel Guimerà escriu Sol solet després de la seva famosa trilogia. Aquesta peça, de fet, remet a situacions paral·leles de Terra baixa (Jon és un solitari com Manelic) i de La filla del mar (per les seves referències a l’ofici de Bernabé i Jon). És una peça maleïda. Subirós ha extret la fel dels personatges dotant-los d’un espai despullat, que només l’amaga la foscor, i retirant-los també l’acció. Els actors expressen sense quasi actuar, quasi estàtics. És la llum el que dona els canvis a l’escena. Això fa que les baralles, quasi a càmera lenta, o el gest de senyar el pa, o d’una carícia aparentment ingènua, cobrin una densitat extraordinària.La peça és un cop de puny de poc menys d’una hora i mitja. I en ella, s’hi veu la fatalitat.

Aquest muntatge aguanta la intensitat gràcies a la potència i el control del repartiment. Començant per un trio com Javier Beltran, Roger Casamajor i Laura Aubert. És, segurament, el primer paper dramàtic, quasi tràgic, que manté amb una solvència de primera actriu. Estan molt ben acompanyats per Mercè Arànega, Oriol Genís i Ramon Pujol. Sobrevolant-los, hi ha les ombres i les llums. La metàfora implacable que Subirós ha aportat al quadre del 1905.

Guimerà, amb posat d’aire modernista, que va revolucionar el teatre europeu les dècades del XIX al XX, impacta en el públic del segle XXI amb una lectura condensada, en què aborda les contradiccions d’una dona contra el seu terrible i destructiu primer amor. La vida, la societat (sembla insinuar Guimerà) no li permet trobar una solució molt més feliç i fructífera. Jon serà molt solitari després d’haver conegut Munda. I el consol del fill potser és només una nova baula que hagi de lligar-se al coll aquest mariner salvador de nàufrags, que ho deixa tot per un petó de mare inesperat.Cruel destí.