L’APUNT
Quan el mim no necessitava visat
Ahir, en la presentació del llibre de guions de Vol-Ras, l’actor Toni Albà reivindicava que era erroni definir el teatre de gest sense text. Perquè, d’altra manera, hauria estat impossible escriure les prop de tres-centes pàgines d’aquest llibre que recull els 19 espectacles de 35 anys de companyia. Jaume Mascaró insinuava que un guió de gest marca les accions però no les actituds. I, en aquest sentit, la posada en escena és l’ombra de Plató. Valenta comparació. En la xerrada el polonès Andrzej Leparski va recordar com abans de 1975 Joan Segalés va convèncer el guàrdia civil de la frontera que el director podia venir a Barcelona perquè “no el necessitava”. L’agent, que va identificar Segalés com un actor de Planeta imaginari que seguien els seus fills, se’l va creure. El mim no necessita traducció i, al final de la dictadura, tampoc visats. Què passaria ara, si Leparski tornés a trobar-se a la frontera d’aquest PP? Ai, cruel hipòtesi.