La primavera inesperada

La protagonista d’aquesta nouvelle és una dona, Carme Coroleu, filla d’un gran empresari barceloní de les indianes, mort prematurament. La història comença l’any 1818, el de la publicació de la cèlebre novel·la Frankenstein, de Mary Shelley (uns dies en què ella i el seu marit, Percy Bysshe, i lord Byron, entre altres, brunyien l’or del romanticisme anglès). La pubilla Coroleu ha rebut una educació exquisida, però no s’espera pas d’ella que hagi de prendre el governall de l’empresa familiar. És per això que un home de confiança de son pare –i un dels actius rellevants de les seves fàbriques–, l’anglès Mr. Norris, aconsella un casament amb un personatge que de seguida es revelarà molt intrigant, Francesc Castany. Aquest jove, però, té el cap molt lluny de teixits i telers. Mr. Norris li ha regalat el manuscrit de la novel·la de Shelley, i l’obsequi de noces va com oli en un llum per al tarannà tan cap de pardals de l’home: ell mateix està obcecat per l’assumpte de la immortalitat i compta que, al cap de dos-cents anys, s’haurà pogut materialitzar el seu somni científic d’aconseguir homes i dones eterns... Francesc, que no consuma el matrimoni amb la seva dona, viatjarà a Anglaterra per aprofundir en la seva quimera. I la núvia desatesa va omplint pots de confitura de taronja amargant, un per mes, d’ençà que ha marxat: ja n’ha fets vint-i-cinc!

Aquest títol inicia una col·lecció de set novel·les que responen a un encàrrec editorial per a la col·lecció Matar el Monstre, de l’editorial Comanegra: el d’escriure una història amb unes condicions prèvies. Les històries han d’estar ambientades a Barcelona i cal que es desenvolupin en el període de dos segles. La de Castells és, en aquest sentit, la més reculada en el temps: el primer títol de la sèrie.

El lector ja anirà descobrint la perversa obsessió del marit ful i la progressiva presa de consciència de l’elaboradora de confitura (“jo només puc sentir l’olor del buit, amarga, aguda i penetrant”) i empresària malgré tout, que confessa, il·lusa o encara esperançada, que “no volia que la nostra primavera pendent es tornés un hivern interminable”. L’exacerbació dels dos caràcters es va fent més i més palesa, a mesura que avança el temps; i la reflexió de Carme Coroleu, més descarnada: “La pubilla, que soc jo, ha d’engrandir la família i no amb cadàvers apedaçats i tornats a la vida, sinó amb criatures de carn i ossos.” Castells és una narradora amb molt d’ofici, que sap amollonar molt bé el seu relat amb símbols. Els dos regals de noces del senyor Norris han estat el manuscrit diabòlic (“que l’esperonava [a Francesc] a endinsar-se en la seva bogeria”, pensa ella), i una esplèndida cornucòpia per a la núvia (“que em subjectava a terra ferma”). La dona, per despit, va fent osques en el marc del mirall. Aquest personatge és la gran contribució de l’obra: “Entre menyspreus, indianes i cartes, havia pres la decisió de no arronsar-me mai. Les úniques ferides que mantindria fresques serien, com a recordatori, les del marc del mirall.”