cultura

què hi ha de nou

david paloma

Enfabrats

L’interès per Fabra va en aug­ment: un espec­ta­cle infan­til, un còmic, un calen­dari, un por­tal, un suple­ment, una gran inau­gu­ració, una pro­jecció, un abecé, un altre suple­ment, un espai d’inter­net, un car­rer, una ruta, una entre­vista, un pro­grama, uns espais ter­mi­nològics, un monogràfic, una rajola de xoco­lata, una con­ferència (mol­tes, de fet), un lli­bre (uns quants) i així anar fent. L’Any Fabra ha des­per­tat la febre per Fabra.

Si es tracta d’una febre lleu­gera, la simp­to­ma­to­lo­gia és clara: ànsia pel per­so­natge (què va fer, què va dir?, on va néixer?, on va viure?, on va anar?...) i petit delit per l’obra (l’Ensayo va ser la pri­mera gramàtica?, ell sol va escriure el Dic­ci­o­nari?, quina és la gramàtica dels mes­tres?...). A parer meu, aquesta és una febre dolça. No hi ha mal de cap ni males­tar. Cadascú des­co­breix o redes­co­breix el per­so­natge i l’obra al grau que l’interessa. Hi ha qui des­co­breix que Fabra era lla­mi­ner mirant-se els dits: “Que bona, aquesta xoco­lata!”.

Però quan la febre arriba als savis (de la llen­gua), ales­ho­res salta el perill: o hi ha luci­desa o hi ha deliri. Perquè amb l’excusa de Fabra, el savi s’endinsa en l’ànima del Mes­tre –“Fabra hau­ria dit...”, “Fabra no hau­ria dit...”– i, amb una certa debi­li­tat d’espe­rit, comença a par­lar de la llen­gua després de Fabra.

Gabriel Bibi­loni és exem­ple de luci­desa en l’arti­cle Si jo hagués estat Pom­peu Fabra, que va publi­car en el seu blog el 28 de febrer. Sem­pre hi ha vist molt clar, en aquest afer. L’autor des­plega un argu­men­tari que em fa aixe­car del sofà. Lle­geix, si et plau, magnífic, li deixo anar a la meva pare­lla abne­gada. Em mira: hi ha vida després de Fabra? N’hi ha, n’hi ha!, lle­geix.

Al començament de la codi­fi­cació del català, Fabra i el seu entorn van optar per la llen­gua par­lada... a Bar­ce­lona. Van optar, doncs, per una mor­fo­lo­gia unitària, la de Bar­ce­lona. L’altra els sem­blava antiga i estra­nya. I van sacri­fi­car la mor­fo­lo­gia tra­di­ci­o­nal “més o menys uni­fi­cada”, de manera que ara, cent anys després, tenim una mor­fo­lo­gia ver­bal per a cada dia­lecte. “O sub­di­a­lecte, o comu­ni­tat autònoma, que tot és la mateixa ano­ma­lia.”

Aquest és el Bibi­loni que (m’)interessa. El Bibi­loni que troba a fal­tar un estàndard mor­fològica­ment naci­o­nal i que el pre­senta sabent, fins i tot, que “la immensa major part dels lingüistes i usu­a­ris de la llen­gua no en vol­drien ni sen­tir a par­lar”. Coratjós com Alco­ver, tenaç com Moll, cons­picu com Cor­bera, sap deta­llar la pro­posta: el pre­sent de sub­jun­tiu amb i; l’imper­fet de sub­jun­tiu amb às, asses, às. Etcètera, etcètera.

En els estàndards com­po­si­ci­o­nals, hi ha renúncies. Aquest seria el preu per acon­se­guir una llen­gua estàndard uni­fi­cada, el preu per un estàndard amb con­tinuïtat històrica. Bibi­loni diu que és un “diver­ti­mento, un joc d’ima­gi­nació”. No us el cre­gueu. Lle­giu-vos la pro­posta sen­cera i hi tro­ba­reu un savi que parla de llen­gua amb l’excusa de Fabra.

Un altre dia us par­laré del deliri, que sap espe­ci­al­ment greu quan ve de ments pre­cla­res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia