Tot és possible La dona pèl-roja En Riquet del plomall Vam ser nosaltres Els ulls embenats No tornarà a passar El conte de la Serventa

Les Hores ens presenta Vam ser nosaltres de Golnaz Hashemzadeh Bonde, narradora sueca nascuda a l’Iran d’abans del desastre islamista. En traducció de Meritxell Salvany, la novel·la ens presenta la història d’una antiga revolucionària comunista iraniana que va haver d’exiliar-se a Suècia. Amb 50 anys i amb l’anunci d’un càncer terminal, la protagonista reviu alguns episodis de la revolució del 1979 i tot el que va comportar amb un prosa intimista i confessional, d’una sinceritat poètica, amb evidents retrats autobiogràfics. El tractament i el present condemnat s’alternen amb els records d’una minuciositat còmplice.

La darrera novel·la del premi Nobel Orhan Pamuk, La dona pèl-roja, ens arriba a través de Més Llibres en traducció d’Anna Turró. Des de la primera frase, Pamuk ens fa partícips de la personalitat del protagonista, que se situa en un home que volia ser escriptor. A partir d’aquí ens explica les vicissituds de la seva vida, donant especial èmfasi a la familiar, des de les lectures de l’àmbit casolà a la innocència de les descobertes, entre elles la de la fascinant pèl-roja. És una obra superior als llibres famosos del Nobel, una història senzilla, però plena de replecs i de bona literatura.

Amb En Riquet del plomall (Anagrama) la narradora belga Amélie Nothomb reprèn la fórmula que va utilitzar fa uns anys a Barbablava, mitjançant un conte de Perrault. El transporta al món actual a manera de faula moderna gens innocent. Clarivident i elegant com sempre, amb la seva fluïdesa narrativa l’autora explora les incerteses de la infantesa i l’adolescència, aborda la diferència i les dificultats per adaptar-se d’aquells que són singulars i reflexiona sobre la veritable naturalesa de l’amor i de la bellesa. Els temes habituals de Nothomb en les seves nouvelles addictives

Edicions 62 recupera Els ulls embenats, la primera novel·la de Siri Hustvedt en traducció de Ferran Ràfols. Utilitzant un trencaclosques de situacions, la jove estudiant de la Universitat de Colúmbia que protagonitza el relat ha de superar els reptes de quatre trobades que ens acosten a l’univers gòtic i quotidià alhora de l’autora, uns microcosmos que t’encomanen la problemàtica de la bogeria urbana a través de personatges que es presenten als ulls de la noia com a urbanites hipocondríacs que tenen a veure, així mateix, amb grans obres de la literatura fantàstica. Saludada per la crítica i per grans escriptors contemporanis, l’obra de Hustvedt ens manté atents a la trama mentre la seva prosa perfeccionista ens atrapa.

Aprofitant la seva experiència com a psicòloga forense, l’escriptora neerlandesa Inge Schilperoord s’endinsa en la ment d’un pedòfil a No tornarà a passar, que publica Catedral en traducció de Laia Fàbregas. Amb un magistral domini del punt de vista i uns diàlegs ben vius, la narradora ens porta cap als límits de l’atracció i la malaltia, les derives de la solitud i la follia. Els mecanismes de l’atracció i la transformació de l’amistat entre la nena i el personatge per un abús són alguns dels angles complicats que investiga la novel·la. La necessitat de curar-se i la culpabilitat o la dificultat per anar a teràpia esdevenen aspectes que desenvolupa la trama. Schilperoord ens condueix amb pas ferm cap a les zones obscures.

L’escriptora canadenca Margaret Atwood és una de les grans novel·listes i poetes de l’actualitat, un dels Nobel que no s’atreveix a donar l’Acadèmia sueca. Quaderns Crema recupera una novel·la dels vuitanta, El conte de la Serventa, i ens la presenta en una traducció de Xavier Pàmies. Amb un estil predominant, gèlid o càlid com només el sap transmetre Atwood, ens porta cap a una distòpia d’una dictadura que a la introducció l’autora ens explica que va redactar al Berlín del 1984, encara amb el mur i l’exhibicionista exèrcit de la intransigència comunista alemanya. L’escenari el tenia al davant i el record dels llibres de ciència-ficció que va llegir en la seva joventut la van conduir cap a aquesta obra mestra però a la seva manera: “Diuen que la complexitat resideix en els matisos; la veracitat, també.” La va ambientar, però, a la Universitat de Harvard, a l’estat nord-americà de Massachusetts, i és clarament una crítica als totalitarismes, no únicament els polítics. L’ogre que protagonitza la novel·la garanteix la descendència de les elits dominades per la crisi de fertilitat. Els sona d’alguna cosa?

Magistral recull de contes d’Elizabet Strout, Tot és possible, que ens presenta Edicions 1984 en traducció d’Esther Tallada. La narradora de Maine ens presenta una galeria de tipus tan ben definits per la premi Pulitzer 2009. Tenim històries d’absències i desamors, crisis de fe o malentesos familiars, és a dir, contes sobre la soledat i la distància des de la intimitat de la lectura, una màgia que Strout aconsegueix amb la seva literatura alquímica i senzilla.