Equilibris més grans

Si hi ha una coproducció que promet rodar per Catalunya i molt més enllà és aquesta estrena de Mumusic Circus. Una companyia que, de mica en mica, espectacle a espectacle, va creixent donant nous elements. Al públic que ja els coneix. I als que hi aniran accedint.

La seva combinació de música en directe i verticals és prou insòlita i guanya més potència per la tendresa que evoquen. Aquest Flou papagayo abandona l’equilibri amb el contrabaix d’Amigoo i els loops musicals arrenca amb més circ que mai. Amb una estructura que inspira un pal xinès i que destapa, en canvi, amb un joc de patins. Aquella ingenuïtat de Petits prínceps agafa ara una certa maduresa, amb punts amargs insinuats i amb molt domini de la pausa.

L’estructura va creixent alhora que van ampliant la implicació amb el públic, que hi juga, que hi intervé sempre fent un pas més del que ningú es podria imaginar. Les condicions, d’una certa calidesa divertida, fan possible aquesta relació insòlita. Aparentment, la peça ni pretén explicar res, ni quasi manté una certa relació de personatges. Sí que hi ha el joc i l’equilibri, cada cop amb uns elements més desiguals. El cant dona una volada emocional a les accions i els jocs entre els tres artistes. Més que narrar, prefereix portar el públic a un estat de curiositat en què els aparells escènics van creixent en complicació i les ganes d’agradar hi juguen un paper central. L’aparell d’equilibri és aparentment inestable, com aquell vaixell de MiraT, que l’any passat va navegar per la majoria de festivals de Catalunya. Flou papagayo atrapa, s’enreda als cabells i permet deixar de tocar a terra.