Només és per a la canalla?

La Mostra d’Igualada ha escampat interrogants pels carrers. N’hi ha als aparadors de les botigues i també com a incitació a participar al públic en cada espectacle. Quan un pregunta és que té interès a saber i a comunicar-se amb els altres. Així s’ha construït una graella d’espectacles que ahir va tancar la seva edició. La fira de teatre infantil i juvenil ha vingut carregada de propostes de molt diversa densitat. Acollint els nous formats i pensant en la diversitat d’espectadors (volen agradar a totes les edats, pares i criatures) i programadors. Davant de tants interrogants, cal fer-se una pregunta: per què els espectacles de teatre familiar es considera que han d’agradar només a la canalla? Alguns títols de la Mostra d’Igualada demostren que la pregunta ja ha estat superada fa temps.

De temàtica, la Mostra mai s’arronsa. Enguany, per exemple, apareixien obres que parlaven de la violació d’una disminuïda psíquica. O l’anorèxia, l’ombra de l’esquelet, i la mort. O l’estranyesa d’una nena adoptada russa i la por de la mare que l’arraconi quan conegui el seu passat. Aquest és un recorregut pels títols que prometen llargacontinuïtat.

La programació jove de l’Escorxador, que cada cop guanya amb més gruix i coherència, ha presentat dos treballs de forta càrrega ètica. Per una banda, Bombers, rescatat del teatre contemporani francès. A la sessió amb alumnes de les 15.30 de divendres, (una hora prou arriscada perquè alumnes d’un institut entrin a una platea fosca) la tensió i el silenci eren evidents mentre es revelaven els fets pels quals un bomber era acusat d’abús sexual d’una noia discapacitada. El text (i les interpretacions) responen a les formes d’un element escènic (un banc deforme) que mostrava les diferents capes d’una situació degradant, que no cedeix a la identificació fàcil de botxí i víctima, i que mostra com el masclisme social ha de revisar les seves conductes. Una obra que és imaginable trobar-se-la d’aquí un temps en alguna cartellera de petit format de Barcelona. Cospress, que es va haver d’ajornar l’any passat per la malaltia d’una actriu, posa en primer pla l’ombra de l’anorèxia: el reflex deformat per la cullera en un hospital internades i procurant aconseguir les mides escanyolides d’un maniquí. Renunciant a la paraula, els gestos, evoca un deliri perillós que fa amagar el menjar que posen dins del plat. I el timbre que anuncia l’àpat i el rellotge que avança lent davant del plat és un càstig psicològic fins que la veritat crua no es planta al davant i hi ha la reacció. I un llampec sobre la immigració del sud, molt oblidada pel drama dels refugiats sirians, amb Mos maiorum. Només donant llum i posant el públic enmig del cas, fet a partir de les entrevistes fetes de treball de camp.

El director artístic Pep Farrés també ha triat Ka Teatre, que proposen una mirada molt tendra sobre l’adopció internacional. Kàtia és un exemple de grup que comença. Ho fa imaginant un viatge de la filla que vol conèixer, als 7 anys, el seu Moscou natal. La mare organitza un viatge fantàstic dins del pis (o no) en clau de live cinema (projectant en directe els paisatges que arriben a les dues protagonistes) i des del punt de vista interior de la filla. Fresc i reconciliador, amb alguna essència que emociona i diverteix alhora. També d’una tendresa notable són propostes com la coreografia de Thomas Noone inspirat en el llibre d’il·lustracions Molsa, o La nena dels pardals, que també parteix d’un conte il·lustrat amb els del Teatre al Detall i La Tresca i la Verdesca. O l’Amour dels bascos Marie de Jongh sobre els diferents amors, amb un treball de màscara entre divertit i d’una subtilitat excel·lent, que va fer aixecar el públic de l’Ateneu dissabte a la nit entusiasmat.

Un altre exemple gratificant és Mur, un treball que fa mesos que roda i que juga a trencar la distància entre una dotzena de persones. Amb les seves limitacions particulars. Les habilitats acrobàtiques i les complicitats generen un pont gratificant entre la platea i l’escenari. En la mateixa inauguració compartien actors amb discapacitats a Diario di un brutto anatroccolo.

Una història vertadera és un conte surrealista d’un nen que neix sol a casa i que, amb un ADN molt ben instruït, truca a la senyora Paquita de l’Ajuntament per veure què pot fer. Tot i el recorregut de trama clàssic dels familiars, el treball de màscares i l’absurd apropen aquesta nova versió del Marco dels dibuixos animats de la tele de fa dècades, digne hereu de la narrativa de Calders. La companyia Iguana, versàtil i històrica de les illes Balears, aporta sorpreses contínues a través dels seus personatges, tots blancs (des del colom de la pau i el seu marit Manolo, embalsamat, al propi nen, en Pau, que busca pares cridant pels carrers, com li han recomanat des de les oficines burocràtiques, amb la millor de les intencions).

Fins i tot, la versió de La gallina dels ous d’or, aparentment ben infantil, va farcida de comentaris i frases fetes que enriolen i fan envermellir els espectadors més adults a partir dels instants que els dos actors qüestionen la bondat del seu espectacle i l’aparent bona intenció del teatre familiar. Certament, dins de la llista àmplia de Zum Zum Teatre aquest és un títol agraït: en una temporada han superat les 150 funcions.

Les Bianchis van estrenar ahir Les clinck amb una proposta molt lúdica, sempre amb alguna picada d’ullet als pares. O als germans grans, ves a saber. Un divertimento que juga a visualitzar la imaginació i el món de les idees. Sovint, els espectacles parteixen de situacions amb un carablanca i un divertit august. És el cas de Mon ami le monstre, Chocolat, Dékoncert, o Quins clàssics! Hi ha cops que la pregunta no es formula i que la companyia pensa que només cal respondre a un prototip d’espectacle. Que ja agradarà. El públic més exigent és el que no té manies de preguntar, com els nens; és també el més agraït quan es desperta la seva curiositat. Però no són només els infants.