“Els llibres que recordarem són els que ens han dit alguna cosa”

És una fórmula que dona força al títol i que ja d’entrada convida a preguntar-te què passa. Doncs, que passen coses. És una manera de facilitar la introducció d’una certa dosi de misteri o d’expectació en el títol mateix del llibre.

La història de la Bella Lluna té un començament, un origen, que m’agrada recordar. A l’Aleixar, darrere de casa, hi ha una muntanya que coneixem com a Rocanys. Des del poble, quan surt la lluna, primer notes la claror que s’acosta, va pujant des de darrere la muntanya i, llavors, de cop, apareix la lluna. D’aquesta manera va aparèixer, també, el personatge de Bella Lluna. M’ho mirava des de la terrassa de casa i em va venir aquesta idea al cap. Ho podria veure qualsevol persona que passi pel poble i hi vegi sortir la lluna.

Des que era petita em va impactar aquesta perspectiva que tenim de la lluna des de l’Aleixar. És una cosa especial. La muntanya queda just damunt del poble i quan ets una criatura provoca un efecte peculiar, com una mena de contrapicat. Ets menut i veus la lluna allí dalt. D’adult, les dimensions varien, l’efecte ja no és el mateix, però aquest contacte visual amb la lluna continua tenint la seva estètica.

El meu és un llibre de poemes adreçat a xiquets i xiquetes d’entre dos i tres anys. En aquest sentit, la Bella Lluna té un valor simbòlic, representa tots aquells adults que volem un bé a les criatures i que les cuidem. Aquells adults que les estimem i estem a l’aguait del que fan i del que no fan, del que volen i del que necessiten. Tots aquests adults, siguin pares o mares, siguin avis o oncles, tenen un paper fonamental en el llibre. O també els mestres, quin paper tan determinant tenen els mestres per als nens!

El que busco és que els nens puguin lligar la vivència de llegir el llibre amb establir un vincle emocional amb els adults. Els llibres que recordarem són aquells que ens han dit alguna cosa, que ens han emocionat, que ens han impactat d’alguna manera o que ens han acarat amb nosaltres mateixos. Aquest llibre només pot anar lligat a vivències compartides, perquè els nens de dos anys no llegeixen. Per això dic que l’objecte complet d’aquesta literatura és crear el vincle entre l’adult i el xiquet, fer-los compartir l’experiència d’explicar-se el llibre.

La veritat és que no sé si n’hi ha gaires, de llibres de poesia per a nens. A mi em va semblar bo que aquesta proposta hi fos i per això m’hi vaig posar. Em sembla una cosa positiva i interessant intentar propiciar el gust pel dring de la paraula, el gust pels colors i l’estètica de la llengua. Al meu entendre és bo per als xiquets que creixin així i, per enriquir una cultura com la catalana, on la llengua és molt important, em fa la sensació que és interessant llançar-s’hi a provar-ho. A més, als nens els agrada molt. Hem de pensar que els jocs i les cançons de mainada estan plens de paraules i rimes que tenen ritme. Llavors, per què no els hauria d’agradar la poesia?

Absolutament. Perquè el llibre arribi als xiquets els dibuixos són tan cabdals com les paraules. Qui comença és el text: del full en blanc n’he fet sorgir mons, objectes, joguines i situacions, però després venen les il·lustracions, i són vitals. Una prova és que als llibres sempre hi ha el nom de la Jasmin Bergadà i de la Silvana Salvadó, al costat del meu. Totes tres a la portada.

Quan ets un nen i mires un llibre, normalment l’estàs mirant mentre seus a la falda d’algú. Algú que et parla i t’explica coses. Aquesta sensació no hi ha cap pantalla que la superi.