“Vivia la poesia des d’un espai de risc, militància i combat”

Palau i Fabre no ha tingut una vida, sinó moltes. Vam proposar a la Fundació Palau fer el documental que expliqués qui era coincidint amb el centenari del seu naixement. Ens vam posar a treballar en aquesta idea de la mirada de l’artista des de diferents prismes.

Molta gent el relaciona com a biògraf i amic de Picasso, però és només una visió. Després de dos anys immers en Palau, veus com després d’una Catalunya derrotada reivindica una poesia que va més enllà dels versos i les rimes. Reclama una actitud vital, de resistència, d’activisme, de connexió per aconseguir que les idees no es morin.

Se sent molt sol i, com explica el crític Julià Guillamon en el documental, fins i tot juga a aquest paper d’eremita. Com expliquen els qui el recorden, tenia molt de geni però també bon sentit de l’humor.

Al cap d’una dècada de la seva mort, un munt de poetes, cantautors i il·lustradors se’l fan seu i el reivindiquen. Des de poetes com Jaume Pons Alorda, Mireia Calafell o Dídac Rocher. Passant per una jove tatuadora com Sit Cantallops, l’artista urbà Harry Bones o el músic Pau Miquel Soler. Aporten el seu homenatge a aquesta poesia de Palau que és imatge en moviment, tatuatge, gravat...

Demanem a l’artista urbà Harry Bones, amb milers de seguidors a Instagram, que ens faci un grafit en un mur per anunciar un dels sis capítols del documental. Cada capítol està presentat per un artista visual.

Sí, perquè incomoda. Ell vivia la poesia des d’un espai de risc, militància i combat on hi ha unes idees que prevalen per sobre les altres. És una idea transversal i heterogènia on hi té cabuda des del cinema francès dels anys cinquanta, Picasso, Carles Riba, J.V. Foix o el surrealisme. És una cultura que no depèn de cap institució, és lliure, oberta a tothom i democràtica.

Palau és atractiu perquè es manté amb una idea de la poesia actual i alliberadora. La seva proposta poètica de connectar amb les altres arts el supera. Als anys quaranta edita la primera revista en català, després de la guerra civil, on apareix una mà vermella a la portada de Joan Miró. Fa d’activista i recitals a porta tancada. Marxarà a París el 1945 i comença l’exili físic que quan torni a Catalunya serà interior, en aquesta etapa de l’eremita que el porta a aïllar-se a la Costa Brava.

A les imatges d’arxiu que surten al documental se li veu a la cara com li fa una il·lusió relativa quan li entreguen el Premi Nacional de Cultura. Ell es va sentir menystingut durant molt de temps. És la generació que li ve al darrere, com Vicenç Altaió o Perejaume, i als anys noranta artistes com Miquel Barceló o la filla de Picasso, que detecten la seva manera d’entendre la poesia i el veuen molt atractiu. No jutgen i valoren la seva actitud als anys seixanta i setanta.

La Fundació Palau és un regal al final de la seva vida. Feia vint anys que buscava un lloc on ubicar la seva fundació, i topa amb l’exalcalde Joan Rangel, que detecta la importància de tenir aquest llegat en un poble com Caldes d’Estrac. Palau se sent molt reconegut i la Diputació hi posa molts recursos per fer possible aquest referent cultural que atrau gent de tot Europa.

Segur, i sota la direcció de Maria Choya s’ha connectat l’espai amb Màlaga, París i Madrid, i s’ha convertit en un referent internacional perquè la seva figura ho és. És aquesta poesia mediterrània, lluminosa, transgressora, revoltada i fins i tot una mica folla. La proposta documental també va en aquesta línia de resistència audiovisual.

L’estrena es va fer al canal 33 però tindrem el DVD i tot el material inèdit al web. Estem preparant un espectacle per al Poesia i + amb en Pau Miquel Soler, que ha fet la banda sonora del documental. Hi ha una feina d’equip, amb una quinzena de persones de la cooperativa i amb la Fundació Palau al darrere. Ha estat com plantar una llavor per perpetuar la seva poesia que connecta amb la vida. És una revolució permanent i transversal.

Resistir davant de tot i no refiar-se ni d’uns ni dels altres. Ell se sentia part del poble i de la llengua i la cultura, que és un espai definitori.