Fusta de gran artista

Sense que això sembli El show de Truman, podem dir que a Paula Valls (Manlleu, 1999) l’hem vist créixer artísticament en directe: tenia 17 anys quan va debutar amb l’EP Black & White i n’acaba de fer 19 coincidint amb la seva posada de llarg discogràfica, I am. Tot i ser tan jove, ja té força experiència escènica i, encara que divendres a la sala de cambra de l’Auditori de Girona ( Strenes ) va remarcar en més d’una ocasió que estava “molt nerviosa”, Paula Valls té fusta de gran artista. Potser encara s’està buscant, com afirma en les seves lletres –i és el que li toca fer ara–, però ja ha decidit quin és el seu camí i és evident que no tria les opcions fàcils: canta composicions pròpies i sovint “tristes” en anglès i es declara públicament amant del jazz clàssic, per introduir la seva relectura, vestida només amb el pedal steel de David Soler, de Skylark, un estàndard que han cantant Ella Fitzgerald i Aretha Franklin, entre moltes altres veus monumentals. La Paula se submergeix sense por en tot un clàssic d’aquesta talla i se’n surt molt bé.

Va obrir el concert, com el disc, amb My old piano –res a veure amb la cançó de Diana Ross– i després va repassar gairebé totes les cançons del nou àlbum, excepte la versió de Que tinguem sort, de Lluís Llach, que potser una part del públic hauria agraït al mig d’un repertori massa nou per a la majoria dels presents. Sí que va cantar la seva atípica Cançó de bressol, únic tema en català d’una nit en què la cantant també va recuperar Years i Goodbye del seu passat recent. Ben acompanyada per quatre músics amb molt d’ofici, entre ells el baixista Miquel Sospedra, Paula Valls va fer aixecar el públic perquè té una gran veu i perquè, com va dir una veïna de butaca, ”transmet convenciment”.