Mirabet s’ha fet gran

Ramon Mirabet s’ha fet gran, en tots els sentits. Continua volent oferir la imatge de rebel sense causa, però amb moltes coses a dir. Ni que sigui sobre les petites coses. Queda lluny aquell jove artista de Sitges que, tocant al carrer, veia desfilar amb admiració un grup de joves músics que tocaven jazz a la Cava d’El Retiro de Sitges. Una colla de músics –els mateixos– que ara comparteixen escenari i carrera musical d’èxit plegats, i que rememoren nostàlgicament aquells temps feliços, l’aventura amb la qual va començar tot, amb la cançó inequívocament titulada Happy days.

I, com una tornada als inicis, Mirabet va confessar dissabte a la nit que estava “igual de nerviós” que quan començava. No va ser tant una voluntat de lamentar-se com el contrari, la satisfacció de tornar a sentir certa inquietud, aquell cuquet dins la panxa que tenen artistes debutants o que encara no tenen assimilat que ja han fet el salt de categoria. M’imagino que l’escenari majestuós i imponent que ofereixen les escales de la catedral de Girona, on el públic no només el tens a tocar sinó per sobre, et pot fer sentir petit. I potser per això a Mirabet no li va quedar cap altre remei que arrencar de manera accelerada, sense ni presentar els temes –tampoc li cal–, demostrant en viu i en directe el perquè del seu èxit.

Del primer tram, pura energia però amb massa parèntesis en cada transició entre tema i tema, destaca la vibrant Go, la folkie The feast & the bones –en què més que mai em recorda l’estimat John Cougar Mellencamp– i l’aplaudida For the lady. I com que el marc era el festival Strenes, a continuació va presentar alguns dels nous temes que han d’aparèixer en el seu tercer treball discogràfic, encara pendent de títol, entre els quals destaca Midsummer night, que ja podem avançar que serà un hit aquest estiu, en vista de la resposta del públic. Un concert en què no hi van faltar Home, Wake up –a pèl, cantada enmig del públic per a major satisfacció de la grada superior, però insonora a les primeres files–, Those little things i Magic. I sort que les escales, que són de pedra mil·lenària, van aguantar.

Just un any després de la seva actuació a l’Auditori, Mirabet va demostrar que amb aquesta veu trencada pot continuar creixent i que té un llarg camí per recórrer. D’èxit.