De ‘pare’ a ‘acollit’

José Sanchis Sinisterra ha tornat a la Sala Beckett. Ho ha fet amb el seu darrer text, una proesa pensada a La Corsetería de Madrid que ha produït el Teatro Español (dirigit per Carme Portaceli) i que ara fa una visita ràpida al Poblenou. Sanchis Sinisterra és un juganer recalcitrant del llenguatge. Toni Casares, el director que va agafar el relleu del mateix Sanchis a la Beckett i que ha patit l’odissea (feliç, finalment) del trasllat de Gràcia al Poblenou, també és mordaç i per això es va servir del manifest fundacional del local que obria el 1989 als baixos d’Alegre de Dalt per titllar l’autor de tot plegat com una companyia aliena a qui la sala podia acollir. Sanchis Sinisterra viu la felicitat de sentir-se pare i, alhora, exiliat acollit pels seus propis fills. És memòria viva (rebrà el Max d’Honor de la SGAE aquest mes de juny, quan el 2012 ja va rebre el Max de la Crítica com a responsable del Nuevo Teatro Fronterizo) que clama a pensar un futur millor. Per a la societat (com ho demostra aquest volàtil El lugar donde rezan las putas o Que lo dicho sea) o per als joves dramaturgs amb talent que proven de trobar un espai a les cartelleres, massa carregades de compromisos artístics.

L’autor de la celebrada ¡Ay, Carmela! o de Ñaque o de piojos y actores basteix una escena en què uns actors discuteixen sobre de què ha d’anar el seu nou espectacle. El nexe comú és la capacitat d’esborrar la memòria del passat per implantar la voracitat del present (sigui exterminant la filosofia neoplatònica per imposar el cristianisme; o sigui amb la tendra mirada de la parella Lisa i Artur London somniant amb un comunisme que es fa amargant amb l’estalinisme). La solució que troba amb el seu teatre de ràbia és pensar un demà ideal. Probablement, és una idea molt ingènua però el fet que sigui la tria d’un veterà com Sanchis Sinisterra li aporta una tendresa que el redimeix de qualsevol sensibleria...

Si és una excepció ser acollit pels fills de l’envejada nova Beckett, també ho és que una petita producció privada s’atreveixi a viatjar a una altra sala, de Madrid a Barcelona. Falten ponts.