De l’Empordà a Canes

Després del rebom­bori mediàtic que va oca­si­o­nar el rodatge d’Ocho ape­lli­dos cata­la­nes, Petra és la segona gran pro­ducció que s’ha rodat en les matei­xes loca­lit­za­ci­ons empor­da­ne­ses, en aquest cas amb una pla­ent qui­e­tud com la que trans­met el cinema del seu direc­tor, Jaime Rosa­les. Con­cre­ta­ment, el repu­tat direc­tor bar­ce­loní va esco­llir rodar a Sant Sadurní de l’Heura –cemen­tiri–, la Bis­bal d’Empordà –hotel Cas­tell d’Empordà– i Fora­llac –exte­rior d’una casa par­ti­cu­lar a prop de Fitor–, a més del far de Sant Sebastià de Pala­fru­gell i l’inte­rior d’una casa par­ti­cu­lar de Pera­lada. Va ser l’estiu pas­sat i comp­tant amb intèrprets de la cate­go­ria de Bárbara Len­nie, Àlex Bren­demühl, Joan Botey i Marisa Pare­des.

Però és tot just ara que Petra, que és com es titula la pel·lícula, ha tin­gut més ressò en els mit­jans, arran de l’anunci que la seva estrena tindrà lloc a la Quin­zena de Rea­lit­za­dors del 71è Fes­ti­val de Canes. Es tracta de la cin­quena par­ti­ci­pació del direc­tor en el cer­ta­men francès, després de debu­tar el 2003 amb el seu pri­mer llarg­me­tratge, Les hores del dia, pel qual va rebre, a més, el premi Fipresci de la crítica inter­na­ci­o­nal, i hi va tor­nar fins a tres vega­des més, amb La sole­dat, Somni i silenci i Her­mosa juven­tud, guar­do­nada amb el Premi del Jurat Ecumènic el 2014.

A Petra es narra la història d’una recerca con­ver­tida en tragèdia. Un camí cruel i sense retorn cap a la veri­tat que des­ferma una espi­ral de mal­dat, secrets fami­li­ars i violència pels seus pro­ta­go­nis­tes. De l’altre cos­tat, l’amor, l’espe­rança i la redempció recla­men el seu lloc.

En aca­bar el rodatge, Rosa­les va valo­rar Petra: “És una de les experiències cine­ma­togràfiques més exi­gents i, a la vegada, més esti­mu­lants de la meva car­rera. Pot­ser és perquè ens hem autoim­po­sat inven­tar cada dia solu­ci­ons noves. El que havia fun­ci­o­nat el dia ante­rior no podíem repe­tir-ho en el següent. Inven­tar, bus­car, tor­nar a començar, situar-nos cada jor­nada davant l’abisme pen­sant com esti­mu­lar l’espec­ta­dor amb cada pla.” El resul­tat, com avança el mateix direc­tor, és “una història en què el ritme, els girs con­ti­nus, la pro­fun­di­tat dels per­so­nat­ges, les inter­pre­ta­ci­ons, els espais o la mateixa llum són ele­ments clau per al resul­tat final”. I aquest final, explica, “ens va fer con­ce­bre-ho d’aquesta manera”.