Recordo dels meus temps de Gesamtwerk (l’obra total) wagneriana, els primers anys del franquisme, que vaig llegir que a l’ambient musical català de finals del segle XIX i principis del XX –ultra els Cors de Clavé, per a la gent espontània i popular– hi havia l’Associació Wagneriana, per als que es creien, volien ser o eren gent culta, que es proposà fer la versió catalana de les òperes de Wagner cercant una traducció equivalent en musicalitat, ritme sonor, melodia i expressió de la força del text operístic del compositor. Ho realitzaren en Joaquim Pena i Jeroni Zanné, fent una traducció adaptada a la música i acompanyada de l’exposició temàtica, elements tan determinants a la idea del músic alemany com la ideologia que tot plegat implicava d’una cultura, una visió del món i del sentit d’una lluita i tarannà nat de les arrels de la terra que implica; l’obra d’art n’és l’expressió.

Entre nosaltres Carles Riba i J.V. Foix –entre d’altres, cal reconèixer-ho– també mantindrien als temps següents aquesta globalitat conceptual que una cultura no és un folklore de diversió i passatemps sinó un tronc preparat per florir i donar fruits. Tots plegats feren un esforç de recerca filològic i de llenguatge equivalent només al desig de servir la llengua i la gent que la parla, expressions d’una visió global del sentit de l’existència en un moment donat i per unes gents i poble determinats.

Aquestes ratlles no obeeixen a cap obsessió ni capbussament sinó a la comprensió que si existim –cadascú de nosaltres i ensems com a poble– és per deixar testimoni d’un dels sentits possibles de l’existència que, sense la nostra acció, mancaria de quelcom a la totalitat del sentit de l’univers.