L’arribada del progrés

E l dia és plujós, però des de primera hora del matí els veïns de Girona s’amunteguen a l’estació del ferrocarril, disposats a viure un esdeveniment històric. L’expectació és enorme. Tal com recollirà dies després el corresponsal del Diario de Barcelona, “per primera vegada el xiulet de la locomotora va saludar els murs de la immortal ciutat, i per primera vegada els seus habitants, desafiant la pluja i el fang, corrien frisosos a saludar el primer tren, que era per a la majoria un espectacle nou i sorprenent, i en travessar el darrer trajecte de la via, havia excitat l’admiració de la gent del camp”. Alguna estona abans, una comitiva municipal, encapçalada per gegants i capgrossos i amb la presència de les màximes autoritats, des del governador civil a l’alcalde, es dirigeixen cap a l’estació del ferrocarril. Els xiulets de la locomotora són replicats per les campanes de la catedral, en una mena de simfonia improvisada entre el progrés i la modernitat. De sobte, la competència musical es veu trencada per les primeres notes del Regiment de la Constitució, que toca algunes peces escollides.

Poc a poc, les autoritats baixen del comboi. El primer a fer-ho és el governador de Barcelona, Ignacio Llasera. Tot seguit ho fan els directius de la Societat Catalana General de Crèdit i els dels ferrocarrils de Mataró i Granollers. Ha estat una fusió d’aquestes dues, l’Empresa dels Camins de Ferro de Barcelona a Girona, la que ha assumit la construcció de la infraestructura. El bisbe beneeix el tren des d’un altar provisional, construït al costat de l’estació. Pocs instants després, la comitiva enfila cap a la Catedral i travessa l’arc de triomf d’artifici que precedeix el pas pel pont de Pedra, aleshores pont d’Isabel II. A la Catedral s’oficia un solemne Te Deum i, una vegada finalitzat, la comitiva torna cap a l’ajuntament. Els actes es perllonguen durant tot el dia. L’Ajuntament, conscient de la transcendència del dia, no escatima recursos i destina 4.000 rals als actes. Un dels actes centrals és el sorteig de vint-i-cinc lots de 800 rals cadascun, destinats a joves solteres i pobres, “un tret noble i filantròpic de les juntes directives del ferrocarril”. Les noies agraciades en el sorteig, acompanyades de la xaranga musical, pugen una a una al fustam per tal de rebre l’obsequi. Tot seguit, la comitiva torna a l’estació, on se celebra un gran banquet per a tots els convidats, durant el qual la banda militar interpreta “escogidas tocatas”. Quan arriben les postres, es pronuncien els tradicionals brindis: el governador de Girona el dedica a l’èxit de l’empresa i bona part dels assistents ho fan a SM la Reina; un brindis ben paradoxal si tenim en compte que, els darrers anys, el seu padrastre s’ha estat enriquint amb l’especulació del negoci ferroviari. Els empresaris també es congratulen de la fusió de les dues empreses i manifesten el convenciment que “con los auxilios que se esperan del gobierno le permitirán enlazarla pronto con los ferrocarriles del resto de Europa”; un desig que es veurà frustrat per la crisi del 1866 i que no es farà realitat fins al 1878. La celebració es clou amb una gala al Teatre de la Reina, en la qual va actuar una companyia que havia vingut expressament de Barcelona. Per a la resta dels ciutadans s’organitzen balls del país a la plaça de la Constitució (l’actual plaça del Vi) i, al capvespre, un gran castell de focs artificials. El tren abandona la ciutat de Girona a un quart de quatre de la tarda i arriba a Barcelona a les 8 en punt de la nit, amb la qual cosa es completa el primer trajecte en direcció contrària.

Malgrat la inauguració oficial, les estacions es troben en fase de construcció i resten per instal·lar els fils telegràfics. Les dinàmiques d’algunes administracions, en aquest sentit, no han variat excessivament. El servei no s’obrirà al públic fins algunes setmanes després. A partir d’aquell dia, l’estació es converteix en un atractiu de primer ordre. Els veïns s’hi desplacen diàriament, disposats a presenciar l’arribada de cada locomotora, de cada moviment. La curiositat incontrolable dels veïns, afegida al perill que representa, farà que el consistori es vegi obligat a publicar un ban en què s’anuncien sancions per als pares dels nois que travessin les vies pels llocs no autoritzats.