Ben xops de circ

El mal temps juga en el tauler de les fires. Ahir va acabar l’última fira estratègica de temporada, el Trapezi, a Reus. En una primavera en què els pantans s’han recuperat dels anteriors mesos de sequera, cada festival (també la Mostra d’Igualada i el Sismògraf) ha tingut la seva particular croada contra els homes del temps i les prediccions. Tot i que a Reus només va afectar dissabte a la tarda, va propiciar uns notables canvis en el moment de més afluència de públic. Just quan el Trapezi programa més accions escampades per tota la ciutat per absorbir tanta demanda. Dissabte a la tarda, les esperes d’aquests espectadors es van convertir en desplaçaments cap a llocs alternatius. A cada plaça hi havia una camioneta de manteniment de Reus (o gent de la Fira) que adreçava als espais alternatius. El Twitter va ser un fidel còmplice avisant de canvis i algunes anul·lacions. Ahir, amb un sol radiant, es va poder disfrutar amb plenitud l’última jornada (intentant recuperar sessions que el dia abans s’havien anul·lat), que ha ampliat la mirada del circ internacional i que construeix un ampli ventall de propostes per inspirar els artistes i esperonar els programadors.

El director del Trapezi, Leandre Mendoza, que haurà de revalidar la seva continuïtat mitjançant un concurs ja en període de resolució, admet que tenen una ajuda notable al Trapezi que és l’aeroport de Reus amb una previsió molt afinada. Tot i així, en cada edició es fa un pla de pluja perquè, abans que arribi l’aiguat, ja s’hagin desmuntat tots els aparells com ara la megafonia o materials que podrien posar en risc la salut dels artistes (les cordes del trapezi volant, per exemple). Quan la tempesta va superar la serralada, van tenir tres quarts per recollir tot el que fos susceptible de malmetre’s. També van actuar amb les teles de la plaça del Mercadal perquè si el vent superava el 50 quilòmetres per hora podien fer vela i projectar parts d’estructures de ferro cap al veïnat.

Probablement, la fira que més ha patit la pluja aquest any ha estat la Mostra d’Igualada (12 a 15 d’abril). Va ploure tres dels quatre dies. L’organització va establir diferents llocs alternatius que tenien les dimensions necessàries per a cada proposta i que hi havia suficient temps per muntar. Sonada va ser la representació d’Envà a dins d’una església, per exemple. El Sismògraf va salvar-se del temporal (19 al 22 d’abril), tot i que una setmana abans les previsions eren prou alarmants. Si hi ha una fira que també tem les tamborinades postestivals és Fira Tàrrega. Diu la tradició que cada any porten ous al convent de Santa Clara perquè no els afecti la fira d’arts del carrer (amb una sort no sempre satisfactòria) que més gent i artistes congrega a l’aire lliure.

Dissabte, al Trapezi va ser més difícil traslladar les funcions perquè els requeriments tècnics (o les alçades) impedien fer gaires canvis. Cada espai alternatiu, a més, deixava molta gent fora que no hi podia accedir per mantenir els estàndards de capacitat de cada espai. Es van haver d’anul·lar espectacles com el Cabaret Trapezi o l’Estrellats del col·lectiu d’artistes del Masnou perquè no hi havia espai alternatiu possible per programar-ho. Sí que es van poder reubicar els Barlou amb Set up a l’Orfeó Reusenc, tot i les dificultats de fer volar les bitlles i el risc que els cubells que volen pels aires toquessin cap focus. La catarsi, a la sala, va ser absoluta, això sí, segurament per l’agraïment del públic a uns artistes que van adaptar el seu espectacle d’acrobàcia còmica a les dimensions de l’espai. Dels 800 espectadors que haurien vist l’espectacle al carrer, van entrar-ne pocs més de 200. Set up és una peça divertidament kitsch, irreverent amb els que van de manaires i amb trucs de màgia prou lluïts (o sarcàsticament patètics).

Els Daraomai van fer la seva segona funció al carrer amb TiraVol. Quasi va ser l’última intervenció amb les cadires eixutes. L’exercici demana un gran desgast físic i prou tècnica per anar intercalant disciplines com la barra fixa, el funambulisme, les teles o inclús el mà a mà.

Dissabte havia començat amb un imaginatiu Trait pour trait de la Compagnie Cirque Au Carré. Un espectacle que es presenta com un combat d’elements entre el diàbolo i les bitlles. El més suggeridor és la construcció amb gomes enmig de l’escenari que dona un nou element de rebot i joc als malabars. Sense cap dramatúrgia evolucionada, el joc partia de dos personatges perseguint-se i procurant fer-se la guitza.

Probablement, l’espectacle més gamberro d’aquesta edició (si obviem el surrealisme de Toti Toronell i Pere Hosta)ha estat la instal·lació al parc de Sant Jordi The greatest and 2nd. smallest Circus in the world, a càrrec de la companyia Brunette Bros. La peça, que es ven com una mena d’espectacle de rareses irrepetibles (com el mico més flexible del món o l’home més forçut de la terra), és, en realitat, una còmica paròdia de la vida del circ, aparentment tan bucòlica per una banda i tan precària per una altra, sempre amb la complicitat de l’humor de patacada (amb persecucions, caigudes i trencadissa generalitzada). Però, tot i aquesta aparent barroeria, es dona el moment per al conjunt musical, per a un treball de titelles tendre i còmic, que il·lustra un treball artesà de transformar ferralla en joguines. De fet, un circuit tipus Dr. Franz de Copenhaguen de l’històric TBO és l’element que serveix a La Guasa Circo Teatro per fer-lo compatible amb el seu exercici de rebot de boles. Mobil té un preciós joc de circuit però que, un cop acabat, no dona més de si. I el rebot de boles té el perill de ser un exercici que demana molta concentració i entrenament i el resultat per a l’espectador és repetitiu. Potser per això al Totem de Cirque du Soleil, en comptes de rebotar-les, les fan rodar per una mena de dipòsit transparent amb combinacions de colors. O el divertit Möbius, de Miguel Gigosos, quesense l’excentricitat de Mobil, recorria a un divertit drama en sala d’assaig que l’any passat va triomfar al Teatre Bravium del Trapezi, precisament.