Els comiats mai han estat el meu fort. Per això no puc evitar que se’m faci un nus a l’estómac quan començo a escriure l’article d’avui, l’últim Etcètera. Els comiats sempre van acompanyats de records. Com ara que vaig començar a escriure en aquest gran suplement el setembre del 2012. Aleshores escrivia la columna a les pàgines de cultura del diari i al suplement buscaven algú que escrivís sobre llengua, un espai que havia quedat orfe després de la mort del lingüista Joan Solà.

Durant aquests anys, hem repassat junts (perquè sense vosaltres, lectors, aquests ratlles no tindrien cap sentit) un munt de temes. Hem parlat de neologismes: hem vist com la paraula blog s’imposava a bloc; que les protestes esdevenien cassolades, en detriment del mot casserolada; que els twitts es normalitzaven com a piulada o tuit; que els trending topic eren el tema del moment.

També ens n’hem fet un tip de parlar de barbarismes. A l’hivern, vam aprendre que la neu no qualla, sinó que pren o agafa, i que no caguem el tió, sinó que el fem cagar.

També hem il·lustrat aquestes pàgines amb diversos refranys. Vam descobrir quins eren els refranys més populars en català –“Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, “Al maig, cada dia un raig” i “No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat”– i vam recuperar el refranyer popular per reivindicar tradicions o canviar d’estació (“Per Tots Sants, abrics i guants”, “Una flor no fa estiu, ni dues primavera”).

Però la gran novetat d’aquests anys, des del punt de vista lingüístic, ha estat la reforma normativa que va dur a terme l’IEC a finals del 2016. La gramàtica incloïa diverses novetats, com el fet de no categoritzar la llengua en correcta i incorrecta, sinó d’una manera inflexible a través de la descripció. Però el que va aixecar més rebombori, sens dubte, va ser la supressió de la majoria dels diacrítics. D’entre les paraules que van perdre l’accent, hi ha adeu, un adeu que ara desitjo que sigui un fins aviat. A reveure, lectors, continuarem aprenent i gaudint de la llengua!