“Aquest Embarrat és també un crit contra el silenci de la censura”

Encara és un work in progress. Estem evolucionant des de la primera edició, perquè hem inventat moltes coses, i tenim pocs referents. Cada edició fem alguns assajos de què funciona i què no en la programació, com muntem l’espai... Estem contents d’arribar al cinquè Embarrat, i potser el punt bo és que des de la ciutat han sorgit iniciatives per proposar a l’Embarrat: han calgut cinc anys, però hi hem arribat.

Sobretot en la proposta que es farà a la Nau18. Els alumnes de tercer de primària de l’escola Pia fa mesos que treballen sobre què és el silenci i l’art. El resultat d’aquestes reflexions es mostrarà en una exposició. El festival també comptarà amb la iniciativa dels periodistes i comunicadors locals, nascuda a partir d’una fotografia del periodista Aleix Cruz, de Ràdio Tàrrega, arran de la censura de l’exposició sobre els presos polítics a Arco. Es tracta d’una exposició de vint fotografies amb les cares pixelades, i també es farà una taula rodona.

També neix amb el propòsit d’acostar la ciutat a l’Embarrat. De fet, volíem fer-ho des del primer any i el 2017 va anar molt bé. Si atreus els nens, venen les famílies i la gent veu que no som tan estranys els creadors d’art contemporani [riu]... Enguany l’allarguem un dia, fins diumenge al matí. Entre les activitats, hi ha un escape room del silenci, un taller de confecció de mandales, el joc de construcció lliure La Gran Molècula, del Centre Solaç, i el col·lectiu targarí Crazy Hands farà una instal·lació sobre la contaminació dels mars. Igualment, la col·laboració amb Fira Tàrrega permetrà oferir un assaig obert de la companyia Emília Gargot amb l’espectacle La terra de molts noms.

Hi ha de tot: l’absència de so purament física, el silenci que ens connecta amb la natura, però també el concepte de “silenciat”. Val a dir que vam escollir el tema el setembre passat, però a partir de la situació política esdevinguda després de l’octubre ha adquirit aquest doble valor. Tenim obres que fan referència a la censura, a les fosses comunes, al silenci de la Guerra Civil i de la postguerra, molt vinculades a la història del país. I també n’hi ha d’invitadores, que reflexionen sobre la necessitat del silenci com a espai de recerca interior, meditació i salut.

No, però d’altra banda no sé fins a quin punt fem autocensura. Potser sense ser-ne conscients, hi ha coses a les quals diem que no. Pel que fa a la censura externa, crec que no en patirem, però ja es veurà perquè les susceptibilitats són a l’aire. Precisament, aquest Embarrat és també un crit contra el silenci de la censura.

És un col·lectiu d’acció sonora i música experimental. Són grans músics tots ells de diferents instruments: des de sintetitzadors fins a banjos i la veu com a instrument. Són virtuosos que es reuneixen per tocar plegats. Acaben de gravar disc als Estats Units, We prefer to, i vindran a fer una performance musical com a concert de cloenda.

És una forma que l’exposició de La Gran Màquina no s’estanqui per un tipus sol de comissariat Dona una perspectiva fresca, sana i deixa al festival l’empremta dels successius comissaris. Montornés és un gran activista de les arts plàstiques, i un crític independent i rigorós.

L’Embarrat és un esdeveniment amb una singularitat que li atorga, de partida, l’antiga fàbrica amb les seves eines intactes. No trobem referents similars. Hi ha espais d’art enfocats a l’exposició, però sense el vessant comunitari. Comencem a ser coneguts a Catalunya i crec que fem marca d’art contemporani de país.